Tanmateix, i en contra de Kripke, l’antirealista podria preguntar-se per què en

aquests casos hauríem de seguir utilitzant el terme aigua. Ben bé podria haver

succeït que amb l’aparició de la química el nostre vell concepte d’aigua s’ha-

gués escindit en dos conceptes diferents: un de restringit a l’aigua que, de fet,

és H2O; i un altre d’aplicat a l’aigua que no és H2O, però que respon a les nos-

tres definicions operacionals. Dit d’una altra manera: allò que fou abans de les

actuals intensions i extensions dels nostres termes no és altra cosa que inten-

sions i extensions més primitives. I això no vol dir que, per primitives, les

anteriors hagin de ser necessàriament diferents de les actuals; però tampoc

que no hagin de ser necessàriament les mateixes. En realitat, pot haver passat

de tot: cada cas és cada cas. Ara bé, d’això se segueix la implausibilitat de la teo-

ria causal com una explicació de la manera amb què es mantenen les exten-

sions al llarg del temps, ja que no té per què donar-se una continuïtat.

L’antirealista podria dir, així, que és a partir de les investigacions dels

científics que les extensions dels nostres termes queden fixades de nou:

ara a l’interior d’un nou marc conceptual distint del del seu ús ordinari.

Aquesta solució, sense trencar la continuïtat entre llenguatges naturals i

llenguatges científics, no exigeix, a diferència d’una teoria com la krip-

kiana, una continuïtat en les extensions ni en les intensions. A més,

convertiria els actes de fixació de les extensions en actes estipulatius i

interns a llenguatges específics –per exemple, la química daltoniana–. I

amb això tindria sentit afirmar que, si bé per la química tots els líquids

que són H2O són aigua, des de les nostres definicions ordinàries no tots

els líquids que identifiquem com a aigua seran H2O.

Amb tot, els problemes no acaben aquí. Com dèiem abans, Kripke pressuposa-

ria, sense explicar-la, la mateixa noció de referència. Efectivament, afirmar

que l’extensió està fixada per la cosa mateixa, sense ser rellevant la nostra con-

ducta epistèmica i lingüística, fa que el bateig inicial sigui una mena de conjur

màgic: com un sagrament, pretén fixar la referència imprimint caràcter a l’ex-

pressió lingüística corresponent.

Considerem un altre cop el nostre exemple. D’acord amb Kripke, aigua i H2Osón

dos D.r., és a dir, designen els seus referents no a través de llurs intensions, sinó

pel simple fet de ser el seu D.r. I, això, fins i tot en el cas d’H2O, el qual és el D.r.

d’H2O, no per expressar la unió de dos àtoms d’hidrogen i un d’oxigen, sinó per

ser simplement el seu D.r., ja que aquest contingut descriptiu seria irrellevant.

Ara bé, aleshores, ¿com és possible que les expressions aigua i H2Osiguin, res-

pectivament, el nom d’un líquid i el d’una molècula? ¿No hauríem de disposar

ja de molta informació sobre el que són i com reaccionen els líquids i les molè-

cules per a poder identificar-los i batejar-los lingüísticament? I el que és més

important: ¿no hauríem de tenir present la manera natural de reaccionar dels

éssers humans, la qual ens permet de discriminar líquids d’altres entitats i,

Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 68 Teoria del coneixement