Tanmateix, les coses no tenen per què ser així. Des d’un punt de vista antirea-
lista, és possible detectar dues pressuposicions injustificades en el planteja-
ment de Kripke:
a) D’una banda, Kripke pressuposaria, sense explicar-la, la noció de referència
i, a més, no oferiria una teoria satisfactòria de com es transmet la referència de
les expressions lingüístiques.
b) D’altra banda, Kripke cometria una fal·làcia modal en pretendre explicar la
identitat de les entitats en funció de la identitat d’alguna de les seves propie-
tats essencials.
Doncs bé, si Kripke estigués equivocat en ambdues qüestions, aleshores –dirà
un antirealista– ja no seria necessari acceptar un món de propietats necessària-
ment idèntiques a si mateixes, ni tampoc l’existència de veritats necessàries a
posteriori, ni la idea del coneixement com un procés de descobriments de la
realitat en si mateixa.
Comencem pel problema de la referència. Kripke, encertadament, ens recorda
que una de les funcions bàsiques de les paraules consisteix a denotar entitats.
Aquest recordatori, però, té en Kripke un altre propòsit: frenar les conseqüèn-
cies indesitjables que pel realisme té l’operacionalisme, ja que una anàlisi
d’aquest estil aplicada a conceptes de massa i de classes naturals pot compor-
tar la tesi que aquests termes varien de significat i de referència amb el desen-
volupament històric i científic a través dels canvis de paradigma i de marc
conceptual. Per exemple: en l’antiguitat aigua i or podien haver significat
coses diferents i tenir distintes extensions, ja que alguns espècimens conside-
rats aigua i or podien no ser H2O o no tenir el número atòmic 79.
Doncs bé, en contra d’aquest operacionalisme, Kripke podria afirmar el
següent:
• Que l’extensió de la paraula aigua no ha variat, malgrat que la identificació
de l’aigua amb l’estructura H2O sigui recent: aigua sempre hauria designat
el mateix tipus d’entitat massa. Així, si abans de Dalton alguna entitat
s’identificava com a aigua perquè satisfeia alguna definició operacional
sense ser H2O, aleshores aquesta entitat no s’haurà de considerar aigua. I
no és sols que nosaltres no acceptaríem aquesta identificació; tampoc els
parlants d’abans de Dalton no l’acceptarien si se’ls comuniqués que l’aigua
és H2O, ja que podrien evitar molts errors fatals.
• Que l’extensió de la paraula aigua seria immune a qualsevol tipus de fracàs
en les nostres definicions operacionals. Imagineu, per exemple, que en una
determinada situació se’ns informa que certa entitat que no calma la set,
que no apaga el foc, que no cau del cel com a pluja, que no és un líquid, etc.
i, no obstant això, és H2O. Aleshores hauríem d’acceptar que aquesta enti-
tat, malgrat tot, és aigua.
!
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 67 Teoria del coneixement