El cas contrari als D.r. és el de les descripcions definides que funcionen
com a designacions accidentals dels objectes, ja que les propietats que
enuncien no tenen per què ser propietats vertaderes de l’objecte en tots
els mons possibles. Per exemple, la propietat expressada per la descrip-
ció definida “l’animal que té la pell de ratlles” no té per què ser una pro-
pietat vertadera dels tigres en un altre món distint del nostre, tal com
tampoc no té per què ser-ho de l’aigua la propietat de ser un líquid que
cau del cel. Així, atès que és concebible un món on hi hagués tigres sen-
se tenir la pell de ratlles o un món on l’aigua no caigués del cel en forma
de pluja, expressions com “l’animal que té la pell de ratlles” o “el líquid
que cau del cel” no són D.r., sinó designadors no rígids (D.n.r.).
Una conseqüència important de la distinció entre D.r. i D.n.r. és que els últims
no poden servir per a fixar la referència dels primers. O dit d’una manera més
general: allò que fixa la referència dels D.r. no és la intensió, és a dir, ni llur
possible connotació, ni els continguts descriptius que puguin acompanyar-ne
l’ús. Si en alguna ocasió un D.r. té connotació –per exemple, Buenos Aires o
H2Osón D.r. amb connotacions–, aquesta serà absolutament irrellevant per a
fixar-ne la referència. Igualment, els continguts descriptius –les descripcions
contingentment vertaderes d’un objecte aportades per D.n.r.– tampoc no en
seran capaços, ja que podrien ser falsos.
El nom de la ciutat de Buenos Aires, per exemple, no es refereix a una propietat
de la ciutat, és un designador rígid. Buenos Aires es diu Buenos Aires a qualsevol
món possible, fins i tot en aquells on Buenos Aires té una atmosfera irrespira-
ble. La connotació que aporta el nom de la ciutat és irrellevant amb vista a
fixar la seva referència.
Kripke no nega que en ocasions usem els continguts descriptius per a aïllar enti-
tats i referir-nos-hi, o, fins i tot, per a introduir un D.r.; allò que no accepta, però,
és que l’èxit referencial dels D.r. depengui d’aquests continguts descriptius. En
aquest cas, però, què fixa la referència dels D.r.?, de què en depèn l’ús referencial
reeixit?, què garanteix la nostra capacitat de fer identificacions d’entitats?
Anem a pams. Segons Kripke, la referència dels D.r. estaria fixada per la reali-
tat mateixa o, millor dit, pels segments de realitat que designen. En segon lloc,
l’ús reeixit dels D.r. dependria de l’existència de cadenes causals que, a partir
d’un bateig inicial, transmetrien històricament i socialment el seu ús referen-
cial. Aquest ús referencial, amb el temps, hauria arribat a nosaltres i a mans
dels científics, i aquests haurien aconseguit una determinació més precisa –tal
vegada la definitiva– de l’essència de les entitats referides inicialment a través
d’un D.r. ordinari.
Fixem-nos, però, en aquesta darrera circumstància: són els científics els que
determinen la naturalesa –les propietats essencials– de les realitats designades
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 64 Teoria del coneixement
H2Oés el D.r. de la molècula
H2O sols pel fet de ser el seu
D.r. i no perquè connoti la
combinació de dos àtoms
d’hidrogen i un àtom
d’oxigen. Per tant, la
connotació –o millor el
contingut descriptiu– d’H2O
seria irrellevant respecte al
Les connotacions
dels designadors rígids
La connotació irrellevant dels D.r. ens
permet fer acudits com el del dibuix.