l’escèptic siguin significatius, ja que, a parer seu, tot dubte sempre és parasitari del conei-
xement –l’escèptic, de fet, no passaria de ser una de les maneres a través de les quals es
presenta el realisme metafísic.
Ara bé, l’antirealista podria simplement reprimir l’ús de l’expressió l’aigua en si mateixa i,
no obstant això, acceptar l’expressió l’aigua més enllà de les nostres evidències actuals. Això,
però, mostraria, com ja hem vist, que l’antirealisme és una posició inestable que o bé con-
dueix a l’irrealisme o bé condueix a alguna mena de realisme no metafísic, en acceptar
d’alguna manera el principi de bivalència. Aquesta darrera possibilitat seria el cas, és clar,
del que hem anomenat realisme doxàstic.
Com veiem, hi ha diverses maneres de ser realista i de ser antirealista, i això en
més o menys grau. Tot seguit ens ocuparem de dues versions recents que
expressen, respectivament, un màxim de realisme i d’antirealisme: la primera
és el realisme essencialista de S. Kripke; l’altra, l’irrealisme de N. Goodman.
Finalitzarem amb la presentació del realisme sense empirisme de L. Witt-
genstein com un exemple de realisme doxàstic.
2.1. El realisme essencialista de Kripke
És possible presentar les preocupacions de Kripke de la manera següent: atès
que gran part de les afirmacions que ordinàriament fem sobre el món tracten
d’entitats massa, classes naturals i individus –per exemple, l’aigua (massa), els
tigres (classe natural) o un tigre en particular (individu)–, sembla legítim que
ens preguntem pels criteris d’aplicació dels conceptes de massa, de classes
naturals i d’individus. Amb un interrogant: què garanteix la nostra identifica-
ció i la nostra reidentificació d’aquest tipus de realitats? La resposta de Kripke
la trobem dintre de les seves teories semàntiques.
Kripke elabora una semàntica que s’oposa a les anàlisis que dominaren la filo-
sofia analítica a mitjan segle XX, i torna en part a les tesis de S. Mill.
El concepte clau de la seva concepció és el de designador rígid (D.r.),
categoria que abasta tota expressió que designa el mateix objecte en tots
els mons possibles on existeix (o existís) l’objecte: el cas paradigmàtic és
el dels noms propis.
Fins aquí Kripke coincideix amb Mill; tanmateix, on es diferencia d’aquest últim
és en el seu tractament dels noms comuns. Aquest tipus d’expressions, que inclou
noms de massa, de classes naturals, de fenòmens físics i mentals i descripcions
definides que facin referència al seu objecte mitjançant una propietat essencial*,
en opinió de Kripke, es comporta de manera semblant als noms propis, cosa que
els converteix també en D.r. Ara bé, atès que en aquest cas la referència no podrà
ser un objecte determinat, allò designat seran les propietats essencials dels objec-
tes o fenòmens –propietats que estaran presents en tots els mons possibles on
existeixin aquelles realitats–. A més, les expressions lingüístiques d’aquestes pro-
pietats seran també D.r.: per exemple, H2Oseria el D.r. de la molècula H2O.
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 63 Teoria del coneixement
Saul Kripke (1940) en un retrat
de Steve Pyke.
La posició inestable de l’antirealisme que
mencionem aquí ha estat exposada en
l’apartat 1 d’aquest mòdul didàctic.
!
Per a ampliar la informació
sobre el punt de vista de
Kripke, podeu consultar les
obres següents:
S. Kripke (1977) “Identity
and necessity”. A: S.P.
Schwartz (ed.). Naming,
Necessity and Natural Kinds.
Nova York: Cornell
University Press / Ithaca.
S. Kripke (1980). Naming
and Necessity. Oxford: Basil
Blackwell.
Hi ha traduccions
castellanes respectivament a:
L.M. Valdés (ed., 1991). La
búsqueda del significado.
Madrid: Tecnos.
S. Kripke (1992). El nombrar
y la necesidad. Mèxic:
UNAM.
Lectures
complementàries
* Per exemple, la descripció
definida l’arrel quadrada de 25 fa
referència ràpidament a l’objecte
5 mitjançant una propietat
essencial.