És possible presentar aquestes diferències en funció de l’acceptació o no del
principi de bivalència o de terç exclòs: p v ¬p. Així, mentre que el realista ten-
deix a acceptar sense restriccions la validesa del principi de bivalència, ja que, a
parer seu, un enunciat té un valor de veritat independentment del fet que
nosaltres el coneguem o, fins i tot, independentment de si nosaltres en coneixem
l’existència, l’antirealista tendirà a acceptar el principi de bivalència d’una
manera restringida, ja que sols serà aplicable al terreny del que per nosaltres
és verificable, és a dir, a l’àmbit de les nostres evidències.
Més en concret, podríem dir que un antirealista ha d’afirmar que l’enunciat
“l’aigua és H2O” és una generalització empírica i, per tant, una veritat contin-
gent, o simplement una estipulació. Si acceptem això, tindrem, però, diverses
possibilitats per a explicar-ne la significació:
1) Per exemple, i com diria un positivista, que aquesta significació coincideix
amb els mètodes de la seva verificació.
2) O bé, com a refractari al verificacionisme atomista, podria dir-se, acceptant
l’holisme, que la seva significació depèn de la totalitat de la teoria de la qual
forma part o que és en la praxi lingüisticosocial en què tenen ús els termes
aigua i H2O–o, millor dit, en les condicions d’asserció de l’enunciat “l’aigua és
H2O”– on resideix la seva significació.
Per la seva banda, un realista pot afirmar que aquest enunciat expressa una
veritat necessària que és independent de les nostres evidències i de la resta
dels nostres coneixements o pràctiques lingüístiques; en conseqüència, el seu
significat caldria buscar-lo només en funció de les realitats que denoten les
expressions aigua i H2O.
Hem caracteritzat el realista amb un pot afirmar el que afirma, mentre que l’an-
tirealista l’hem presentat mitjançant un ha d’afirmar. I la raó d’això és que un
antirealista, si no és que vol convertir-se en realista, no pot pretendre que
l’enunciat “l’aigua és H2O” sigui una descripció de la realitat (l’aigua) en si
mateixa, sinó quelcom molt més dèbil: que és una afirmació feta des de les
evidències de què disposem o des dels nostres sistemes de descripció, o que
simplement és un enunciat que ens és força útil. Al seu torn, el realista
podria afirmar que l’enunciat “l’aigua és H2O” és una veritat contingent que
potser ens diu com és la realitat (l’aigua) en si mateixa, tot i que no tenim
mitjans per a saber que és així; però el realista també pot afirmar que es trac-
ta, com acabem de dir, d’una veritat necessària producte del descobriment
de què és l’aigua en si mateixa.
Podria fer la impressió que l’antirealisme és en el fons una espècie de realisme, ja que, en
dir que “l’aigua és H2O” és sols una veritat obtinguda a partir de les nostres evidències,
sembla com si estiguéssim pressuposant que hi ha una altra manera de saber què és l’ai-
gua i que té sentit preguntar-se com és l’aigua en si mateixa. Això, però, no té per què ser
així. O, millor dit, només ho seria si afegíssim a l’anterior caracterització la significativitat
del repte escèptic que posa en qüestió el nostre coneixement de l’aigua a partir de les
evidències de què disposem. Tanmateix, l’antirealista no sol acceptar que els dubtes de
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 62 Teoria del coneixement
El principi de terç exclòs diu
que la relació entre les
proposicions (o els fets) i la
veritat és bipolar, és a dir,
que una proposició és
vertadera o falsa, que un fet
succeeix o no succeeix, sense
cap possibilitat intermèdia.
Així, plou o no plou, no hi ha
més possibilitats, i la meva
afirmació “Plou ara i aquí” és
vertadera o falsa.
L’expressió tradicional en
notació lògica del principi de
terç exclòs és: p v ¬p.
El principi de terç exclòs
Les caracteritzacions que
estem oferint tant de la
posició antirealista com de
la realista van ser establertes
per M. Dummett en les
obres següents:
(1978). “Realismo”. La
verdad y otros enigmas.
Mèxic: FCE.
(1993). “Realism”. The Seas
of Language. Oxford:
Clarendon Press.
(1993). “Realism and anti-
realism”. The Seas of
Language. Oxford:
Clarendon Press.
Lectures
complementàries