espera ser descoberta des de l’exterior–. Efectivament, com que tot allò que va

succeint només ho coneixeríem dintre de la nostra praxi lingüística i cognos-

citiva amb el rerefons de les nostres reaccions naturals, no tindria sentit parlar

d’una realitat en si mateixa més enllà d’aquests límits.

Ara bé, ja que tot allò que va succeint –la realitat– depassa i excedeix la nostra

praxi, l’acceptabilitat última no seria, com diria l’irrealista, sols un tret que

pertany a les nostres pràctiques cognoscitives i que apunta a la nostra capaci-

tat de defensar les nostres pretensions cognoscitives en tota situació imagina-

ble, sinó que es tractaria d’un tret que pertany a les nostres pràctiques cognos-

citives, i que alhora és paral·lel a la mateixa inesgotabilitat de la realitat o, si es

vol, al fet que la realitat excedeix la nostra praxi i pot “fer-li bondat” o no.

Doncs bé, serien aquests excedents de realitat els que al capdavall

explicarien per què la veritat –l’acceptabilitat última– d’un enunciat no

seria equivalent simplement a les evidències de què disposem en favor

seu, o per què el progrés científic seria un progrés cognoscitiu real i no

sols un canvi de sistemes de creences en funció de la seva utilitat.

Aquestes dues tesis són constitutives del realisme, i justament per això l’irrea-

lista no podrà acceptar-les. Al seu torn, el realista doxàstic sí que pot fer-les

seves, tot i que les haurà d’interpretar de manera diferent de com ho fa el rea-

lisme metafísic, si vol mantenir el seu realisme a distància del realisme metafí-

sic. Per a tractar, però, d’aquestes qüestions necessitem una anàlisi més precisa

de la disputa entre el realisme i l’antirealisme.

2. Aproximació semàntica al debat

realisme-antirealisme. Alguns exemples concrets

Considerem, per exemple, un enunciat com “l’aigua és H2O”, i interroguem-

nos sobre la seva significació i en què consisteix dir que és vertader. Doncs bé, un

realista tendirà a afirmar que un enunciat com aquest té un valor de veritat i un

significat que són independents tant de les evidències que posseïm per a l’esta-

bliment del seu valor de veritat com dels criteris que tinguem per al seu ús. Al seu

torn, un antirealista tendeix a afirmar el contrari: que el valor de veritat i el signi-

ficat d’un enunciat com el mencionat depenen de les evidències que tinguem

per a determinar el seu valor de veritat i dels criteris que fixin el seu ús.

Com veiem, la disputa entre un realista i un antirealista no versa entorn

del valor de veritat dels nostres enunciats –ambdós coincideixen a afir-

mar que ‘l’aigua és H2O’ és vertader–, sinó en com cal interpretar la

noció de veritat i la noció de significat.

Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 61 Teoria del coneixement