certes característiques que anomenem muntanyes. En altres paraules: ser capaç
de discriminar muntanyes seria la condició necessària per a creure que hi ha
muntanyes. Doncs bé, aquesta darrera seria la resposta d’un realista doxàstic.
Així, pel realista doxàstic, seria en la praxi humana on caldria buscar els
nostres compromisos realistes: lluny de la metàfora espacial del realista
metafísic, la realitat seria allò que coneixem i allò de què parlem, tenint
present que allò que coneixem i allò de què parlem descansen sobre la
manera natural que tenim de reaccionar. La realitat, així, no és quelcom
“allí fora” en l’espera de ser descobert; tampoc no és aquella instància
que reprodueixen de cop o a poc a poc els resultats cognoscitius de la
nostra praxi. Igualment, no tindria sentit un coneixement de la realitat
entès com una visió sense perspectiva –no és possible conèixer el món
des de cap lloc com voldria la metàfora de l’ull diví–, sinó que la pers-
pectiva humana és indefugible i un límit indepassable.
Ara bé, pel realista doxàstic, els fets –els fets de la naturalesa humana i de la
natura en general que nosaltres coneixem o que són susceptibles que els cone-
guem– actuen, amb certa laxitud, com a causes de les nostres pràctiques con-
ceptuals i de les nostres creences. Aquests fets, però, en funció de l’esmentada
laxitud, i a diferència del que voldria algun realista metafísic, no serien raons
que permetessin deduir els nostres coneixements com un reflex seu.
Hom podria dir que els nostres sistemes de coneixements, les nostres
creences i els nostres conceptes estan determinats pels fets, alhora que
hi estan infradeterminats, ja que, pel que fa a la seva existència, depe-
nen també de la praxi social i històrica dels éssers humans. Doncs bé,
aquesta infradeterminació causal, no obstant això, faria possible la
idea que els fets “facin bondat” als nostres sistemes conceptuals i a les
nostres creences, que era justament allò que l’irrealista no podia aconse-
guir des del seu convencionalisme. I això, és clar, serà rellevant pel que
fa al problema de la veritat.
El realista doxàstic pot acceptar que la veritat sigui entesa com a acceptabilitat
última, i no com a correspondència; però, a diferència de l’irrealista, serà capaç
d’explicar millor en què consisteix que l’acceptabilitat sigui última. Per a veure-
ho, cal que reconsiderem un altre cop el concepte de realitat que fa servir el realis-
ta metafísic. Com hem vist, es tractaria de quelcom en l’espera de ser descobert i
contemplat, quelcom atapeït d’essències, quelcom fet, acabat, immutable o etern.
Doncs bé, el realista doxàstic, a diferència de l’irrealista, pot afirmar que la rea-
litat no és altra cosa que “tot allò que succeeix”, ja que ell sols abandona la
idea de la realitat en si mateixa –una realitat acabada, immutable i eterna que
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 60 Teoria del coneixement