2) Al seu torn, l’irrealisme faria servir una metàfora moral. En la seva opinió,
allò que defineix el coneixement no seria aquella correspondència del realista,
sinó simplement el fet que funciona, és a dir, perquè fa bé el seu treball, perquè
assoleix els objectius que l’animen o, si es vol, perquè és virtuós en el sentit
grec de la paraula areté, el qual no correspon exactament al del nostre terme
virtut, sinó que fa referència a la manera excel·lent amb què cada cosa acom-
pleix les seves obligacions.
La interpretació moral del coneixement, però, com hem vist, no sembla que
pugui calmar el nostre desassossec realista: sempre queda la pregunta de com s’ex-
plica que un coneixement funcioni. I, així, com acabem de suggerir, ens agradaria
que l’irrealista canviés lleugerament el rumb i que, seguint amb les metàfores
morals, apel·lés a “la bondat que fan els fets” als nostres coneixements. Això, però,
no té per què significar caure de nou en els braços del realisme metafísic, tot i que
apel·lar als fets ho pugui semblar: la realitat de la qual parlaríem aquí ja no seria la
realitat en si mateixa del realista metafísic, sinó la realitat que sempre és una reali-
tat humanament coneguda. A hores d’ara, els fets serien els fets coneguts des dels
nostres coneixements ja en funcionament o, si es vol, des de l’interior de les nos-
tres pràctiques cognoscitives efectives.Hauríem arribat, per tant, a una situació de
coneixement dintre del coneixement. I no perquè no hi hagi maneres de situar-se
més enllà, sinó perquè no té sentit la noció de “més enllà”.
Com veiem, ja som un altre cop a l’antirealisme que abans hem qualificat de
realisme doxàstic. Per aquesta posició, la conducta epistèmica humana no
reprodueix la realitat per les raons següents:
a) D’entrada, perquè la mateixa conducta humana seria part integrant de la
realitat i no quelcom que se li acosta des de l’exterior; amb altres paraules: per-
què no hi ha cap realitat “allí fora” susceptible de ser reproduïda.
b) En segon lloc, perquè la pregunta “què hi ha?” només adquireix sentit, i
només es pot contestar, a partir d’allò a què els éssers humans reaccionen de
manera natural.
Més en concret: entre realitat i conducta humana (reaccions naturals i con-
ducta epistèmica) hi hauria un vincle de tipus especial, que alguns autors han
qualificat de conceptual, i que permetria dir que ja les reaccions humanes són
una forma de protocreença.
Posem-ne un exemple. A la qüestió “existeixen les muntanyes?” hom podria
respondre que sí, que les muntanyes existeixen independentment de la praxi
humana o que existeixen independentment de la praxi humana aquells ele-
ments bàsics que donen lloc a les muntanyes. Aquesta resposta seria la d’un
realista metafísic. Ara bé, hom també podria dir, com faria un irrealista, que
parlem de muntanyes perquè és una convenció útil. Per acabar, hom podria
dir que afirmar l’existència de les muntanyes depèn de la nostra capacitat
natural de reaccionar de determinada manera i de discriminar uns objectes de
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 59 Teoria del coneixement