Ara bé, la gràcia d’aquesta situació és que l’irrealista pot acceptar-la tran-
quil·lament i, si és coherent, desitjar-la com un dels seus objectius filosò-
fics: de fet, com ja hem dit, els mòbils de l’irrealista són distints dels que té
el realista. L’irrealista no pretén dir cap veritat sobre el coneixement, sinó
tan sols oferir-ne una descripció que el deixi tranquil, en alliberar-lo de les
insensates responsabilitats metafísiques que li atorgaria el realisme. I, sens
dubte, una manera de deixar tranquil el coneixement és presentar l’irrea-
lisme com una narració que no exigeix res del coneixement. En altres
paraules: l’irrealista el que vol és que no ens deixem impressionar per pre-
guntats com “de quines credencials podem servir-nos per a creure que el
món és tal com el coneixem?”. Atès que, a parer seu, es tracta de qüestions
insensates, no resulta estranya la proposta de donar-los l’esquena.
Tanmateix, segons el plantejament irrealista, hi ha quelcom obscur en les nos-
tres intuïcions, que, no ho oblidem, són fortament realistes, a saber, que
s’invoqui la correcció o l’acceptabilitat últimes i que, al mateix temps, es negui
l’existència de quelcom exterior als nostres coneixements que sigui rellevant
per a la seva correcció o acceptabilitat. Efectivament, ¿com podrà explicar l’irre-
alista que un sistema de coneixement és més correcte o acceptable que un altre,
o per què les nostres creences vàlides ahir també ho han estat avui, si no és per-
què reconeix que d’una manera o una altra la realitat excedeix el nostre conei-
xement i, per dir-ho metafòricament, “li fa bondat”, és a dir, acompleix les
expectatives que ens en formem? I si l’irrealista és incapaç d’explicar-nos això,
no sembla tampoc que pugui persuadir-nos en favor de la seva concepció.
Així, tot sembla indicar que l’irrealisme i el realisme han arribat a un atzu-
cac: ni sembla acceptable el concepte de realitat expressat per la tesi 1 del
realisme, ni tampoc sembla possible prescindir-ne totalment, com voldria
l’irrealista. Què cal fer doncs? Bé, pensem l’assumpte d’una altra manera.
Podem considerar tant el realisme com l’irrealisme dues orientacions filosòfi-
ques dominades per dues metàfores diferents:
1) El realisme, per una metàfora espacial. El realisme concep la relació conei-
xement-realitat sota la imatge de dues superfícies que, en una situació ideal,
podrien coincidir absolutament al llarg de llurs extensions en totes les seves
parts i contorns respectius. Quina és, sinó aquesta, la representació imaginati-
va que ens fem quan el realista ens parla de la veritat com a correspondència?
Sens dubte, se’ns vol fer entendre quelcom proper a la semblança isomòrfica
que es troba entre una fotografia i allò fotografiat, entre un mapa i un territori,
o entre una melodia i la seva transcripció en un pentagrama, és a dir, una sem-
blança estructural articulada pels mètodes de projecció mitjançant els quals
els elements de la realitat i llurs relacions són representats en el nostre conei-
xement. Ara bé, el realisme faria ús d’aquesta metàfora espacial amb el sentit,
també espacial, de la profunditat: el realista suposa que el coneixement ha de
recalar a les profunditats de la realitat en si mateixa.
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 58 Teoria del coneixement