2) Per l’irrealista, al contrari, el coneixement és una altra cosa: sols un procés
creatiu i imaginatiu que fan els éssers humans per tal d’aconseguir cada cop
cobertures de predicció més correctes o més acceptables.
Ara bé, una vegada arribats a aquest punt, cal que ens preguntem si l’irrealista
té raó. Tanmateix, aquesta qüestió pot despistar-nos si la interpretem pregun-
tant si l’irrealisme és vertader, i el realisme, fals. Faria gràcia, és clar, que l’irrea-
lista pretengués dir que el seu irrealisme és vertader –filosòficament vertader–
després d’haver impugnat el concepte realista de veritat. Il·lustrem aquest
extrem, però, d’una altra manera. Fins ara, mentre que en tot moment hem
parlat de realisme metafísic, sols ho hem fet eixutament d’irrealisme. Algú,
però, i no mancat de raó, podria preguntar si l’irrealisme no és també metafí-
sic, si més no tan metafísic com el realisme.
Començarem per aquesta darrera qüestió, i a partir de la seva resposta progres-
sarem cap a la primera.
Doncs bé, l’irrealista no tindrà cap problema a considerar el seu irrealisme
una posició metafísica i, per tant, no li farà res que, d’ara endavant, parlem
d’irrealisme metafísic. Una vegada concedit això, però, l’irrealista correrà a
emfasitzar que les raons per les quals el realisme i l’irrealisme són metafísics
són distintes, i afirmarà que, mentre el realista concep el seu realisme com la
veritat filosòfica sobre el coneixement, ell –l’irrealista– sols pensa que la seva
n’és l’explicació més correcta o acceptable. Així, l’irrealista no intentarà
demostrar la veritat del seu irrealisme, sinó sols persuadir-nos o fer propa-
ganda en favor de la seva concepció, per exemple, fent-nos veure que la
metàfora que utilitza és més acceptable o més correcta que no pas aquella de
la qual se serveix el realista.
En quin sentit, però, seria més acceptable o més correcta la metàfora irrea-
lista? Com podem veure, ja som en la qüestió de si l’irrealista té raó. A par-
tir d’aquest punt, l’irrealista pot fer servir un argument de tarannà prag-
matista com el següent: les tesis del realisme metafísic no és que siguin
falses –de fet, no ho podrien ser–, sinó que són supèrflues i irrellevants, ja
que no tenen conseqüències en les nostres pràctiques cognoscitives. Gens
no canviaran els nostres coneixements efectius pel fet de pensar que són el
reflex fidel de la realitat en si mateixa, o que no ho són però que es troben
en el bon camí de la convergència en el coneixement únic, o que no ho són
perquè no ho poden ser, o que ho podrien ser però que no sabem si ho són, o
que només Déu ho podria saber perquè sols ell coneix la realitat en si
mateixa, etc.
Tanmateix, aquest argument també tindria el seu revers: l’irrealisme també
és superflu i irrellevant. Efectivament, dir, per exemple, que el nostre conei-
xement no és altra cosa que el procés d’aconseguir cada cop cobertures de
predicció més potents no té cap efecte sobre la validesa dels resultats d’a-
quest procés.
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 57 Teoria del coneixement