seu torn, seria a partir de necessitats de tipus pràctic que caldria decidir l’acceptació

d’un determinat sistema de coneixement i, per tant, d’una ontologia concreta. No hi

hauria cap justificació teòrica possible, ja que no tindria sentit afirmar que decidim

acceptar o rebutjar un determinat sistema de coneixement en funció de la seva corres-

pondència amb la realitat, això és, en funció de la seva veritat.

Ara bé, la desconfiança de l’irrealista respecte al concepte de veritat afectaria

igualment les seves versions idealitzades. Una versió idealitzada de la veritat

entra en escena quan, sense perdre l’esperança, fem servir la tesi de la humili-

tat epistèmica (5). Aleshores, tot i acceptar que humanament hic et nunc no hi

ha cap manera de conèixer la realitat que no formi part ja d’alguna teoria, com

que aquesta possibilitat està relativitzada al hic et nunc humà, no deixem tan-

cada la possibilitat que respecte a alguna instància especial o ideal –Déu, un

estat futur de la humanitat o una comunitat ideal d’investigadors– sigui cert

que la veritat és la correspondència entre coneixement i realitat. Dit d’una

altra manera: la nostra indefugible perspectiva respecte a la realitat, que ens

impedeix de posseir un concepte de veritat com a correspondència, no elimi-

naria la possibilitat d’un punt de convergència on tota idiosincràsia s’esvaeixi,

i coneixement i realitat coincideixin.

Com acabem de suggerir, aquesta mena d’epifania retardada de la veritat no és

acceptable per l’irrealista. Per contra, aquest proposa que substituïm el nostre

venerable concepte realista de veritat pels conceptes de correcció o d’accep-

tabilitat; o, si es vol, perquè tant li fa, pels conceptes de correcció última o

d’acceptabilitat última, sempre que no els interpretem a la manera realista

com un punt ideal de convergència.

Per l’irrealista no és recomanable el concepte realista de veritat perquè aquesta tin-

dria el tret de ser constant i eterna, si més no idealment, cosa que li és donada per

la interpretació que la identifica amb una correspondència, efectiva o possible,

amb la realitat en si mateixa. Al seu torn, correcció i acceptabilitat no patirien

d’aquest defecte, ja que el tret que les defineix és que són momentànies. Efectiva-

ment, fins i tot allò que és màximament acceptable o que, d’acord amb els nostres

cànons de correcció, és màximament correcte podria deixar de ser-ho en altres cir-

cumstàncies o en altres temps. És més, l’acceptabilitat i la correcció últimes no

passarien de ser un tret que pertany a les nostres pràctiques cognoscitives, però

que no necessita representar un estadi, efectiu o ideal, del coneixement. En con-

cret: sols apunten a la capacitat que tenim de poder defensar les nostres preten-

sions cognoscitives en tota possible situació nova en què no sabem, amb segure-

tat, si ens en sortirem –per exemple, si ens permetran fer prediccions reeixides.

Aquestes diferències respecte al concepte de veritat són paral·leles a les

diferències que solen separar el realista de l’irrealista entorn de la naturalesa

del coneixement humà:

1) Pel realista, si no defensa una posició mística o escèptica, el coneixement

humà serà un procés de descobriments que o bé ens ofereix com és la realitat

en si mateixa, o bé ens hi acosta permanentment i idealment, acostament que

potser és difícil de precisar.

Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 56 Teoria del coneixement