Dit d’una altra manera: per l’irrealisme, l’idealisme no és altra cosa que
un cas de realisme metafísic invertit, ja que acceptant la mateixa metà-
fora filosòfica, a diferència del que fa el realisme, dóna tot el protagonis-
me al subjecte –l’altre pol del tàndem “subjecte-realitat”, que només té
significació com a pol oposat al concepte de realitat–. L’irrealista, per
contra, no accepta l’existència de la realitat, ni tan sols extrapolada al
terreny del subjecte.
No acaben aquí, però, els punts de discòrdia entre realistes i irrealistes: a més
del desacord respecte al concepte de realitat, tenim també la disputa entorn
del concepte de veritat.
L’irrealista no acceptarà que el concepte de veritat es pugui aplicar a un siste-
ma de coneixement tractat com un tot, ja que l’elecció entre diversos sistemes
de coneixement no es faria en funció de la seva veritat, sinó a partir de les
seves utilitats –per exemple, a partir dels seus potencials i els seus èxits predic-
tius–. Així, tot i que és legítim preguntar-se, com fem ordinàriament, si és ver-
tadera una determinada proposició de la física o del sentit comú, no ho seria
preguntar-se si el coneixement de la física o el coneixement quotidià in toto és
vertader; igualment, també estaria mancat de sentit preguntar-se abstracta-
ment si ho és el nostre coneixement.
Amb tot, l’irrealista no té res en contra de l’ús de la paraula veritat i els seus
derivats: simplement no està disposat a acceptar-ne un ús i una interpretació
realistes. A parer seu, aquest ús sorgeix quan ens preguntem si el nostre conei-
xement és vertader o no ho és, o quan, un cop fet l’interrogant, afirmem que
un determinat sistema de coneixement és vertader; al seu torn, apareix una
interpretació realista quan algú pretén definir la veritat com la “correspondèn-
cia” entre el coneixement i la realitat.
En altres paraules: entendre la veritat com a correspondència és allò
que la metàfora fotogràfica del realisme metafísic necessita per a fer
anar juntes les anteriors tesis 1 i 2. Això, però, és el que precisament no
accepta l’irrealista.
El concepte de realitat com a qüestió interna i externa
És possible considerar l’irrealista un hereu de la distinció que alguns positivistes en la
dècada dels trenta feien entre qüestions internes i externes:
• D’acord amb aquests autors, la pregunta “com és la realitat en si mateixa?” constituïa
una insensatesa metafísica, en tant que era externa al coneixement i, per tant, estava
mancada de condicions de veritat.
• Per contra, tot concepte de realitat que poguéssim fer servir seria sempre intern a algun
sistema de coneixement concret; i, així, l’única cosa legítima que es podria preguntar
seria amb quins tipus d’entitats i fets ens compromet cada sistema de coneixement. Al
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 55 Teoria del coneixement