davant l’alè mortífer del realisme metafísic, no procedeix com feren Hèracles

i Iolao amb la serp: no li talla ni li crema els caps, sinó que n’ataca directa-

ment el cos, això és, les tesis 1 i 2. I no direm que ho fa malament: com ens

conta el mite, a la serp se li multiplicaven els caps a mesura que Hèracles els

hi anava tallant.

Una vegada arribats, però, a aquest punt, cal fer una distinció dintre de l’an-

tirealisme no moderat. I és que l’antirealisme, com el realisme metafísic, és

més aviat una tendència de pensament que no pas una posició de límits ben

precisos.

Doncs bé, cal distingir aquell antirealista que nega l’existència de la rea-

litat –i, per tant, abandona el concepte de realitat– d’aquell antirealista

que no va tan lluny i que simplement es limita a assenyalar la insensate-

sa del projecte del realisme metafísic. Anomenen irrealista o ficciona-

lista el primer tipus d’antirealista, i realista doxàstic l’antirealista del

segon tipus.

Que designem com a realista doxàstic aquest darrer antirealista no ha d’estran-

yar-nos: com acabem de dir, ell no abandona el concepte de realitat, sinó que

simplement es nega a admetre que tingui sentit l’expressió la realitat en si

mateixa. O millor dit: aquest antirealista el que ens dirà és que realitat i con-

ceptualització humana de la realitat, així com bona cosa de creences bàsiques i

indubtables, es troben tan íntimament unides a partir de les reaccions naturals

dels éssers humans –hom podria dir que l’acció ja és una forma de creença–

que no té sentit parlar de realitat en si mateixa ni tampoc té sentit el concepte

de realitat en si mateixa, sinó que la realitat sempre és realitat humanament

coneguda. En aquest sentit, aquest antirealisme és una forma de realisme, però

no un realisme metafísic.

Deixem, però, de moment aquest antirealista, diguem-ne, realista, i analitzem

el cas de l’irrealisme.

Doncs bé, està justificat l’irrealista en el seu abandó del concepte de realitat?

Algú, potser amb ànim de crítica, podria afirmar que per aquest camí l’irrea-

lista s’encamina suaument cap a l’idealisme metafísic, ja que, si fem desa-

parèixer el concepte de realitat, l’única cosa que ens quedarà entre mans no

serà sinó les nostres representacions, els nostres pensaments, els nostres

coneixements, els llenguatges que fem servir, és a dir, l’activitat del subjecte i

els seus resultats. Aquesta, però, no seria una objecció que fes perdre la son a

l’irrealista. En la seva opinió, l’idealisme metafísic estaria tan mancat de signi-

ficat com el realisme, perquè ambdues posicions depenen de l’acceptació del

concepte de realitat expressat en la tesi 1: un, en acceptar-la; l’altre, en trans-

ferir-la a un subjecte absolut.

Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 54 Teoria del coneixement