un argument en contra de l’existència o de la possibilitat d’un coneixe-
ment únic de la realitat, tampoc no és un fet en contra seva el caràcter
històric (datat en el temps), social o lingüístic del seu coneixement.
Ara bé, serà justament en aquest punt on un antirealista rebec a les vel·leïtats
del realisme metafísic pot fer-se fort i afirmar que el problema està mal plante-
jat, ja que la qüestió no és si podem arribar a saber o no –verificar– que els nos-
tres coneixements reprodueixen la realitat tal com aquesta és en si mateixa, ni
tampoc que pugui existir o no una instància superior, futura o ideal que ho
aconsegueixi. La dificultat no és una dificultat de verificació, com creuria el
realista metafísic moderat.
El problema, per contra, és que no hi ha cap problema, perquè la possibilitat
de comparar el nostre coneixement amb la realitat en si mateixa és un disba-
rat, un absurd. I ho repetim: no perquè hi hagi alguna dificultat com, per
exemple, que la realitat sigui massa tímida o li agradi ocultar-se; tampoc per-
què el nostre coneixement sigui massa barroer o perquè no puguem, per raons
empíriques, verificar la correspondència del nostre coneixement amb la reali-
tat; ni tan sols perquè no puguem trobar ningú que, ni pagant, vulgui dedicar-
se a comprovar en quina mesura s’escau aquesta correspondència. L’assumpte,
segons l’antirealista rebel, és un altre: tot el plantejament que fa el realista
metafísic està desenfocat per les nostres desorientadores intuïcions ordinà-
ries realistes, les quals haurien posat a les seves mans una metàfora filosòfica
inadequada.
Així, i en contra del realisme metafísic, aquest antirealista no mode-
rat tendirà a afirmar que no té sentit el concepte de realitat com un
correlat preexistent i únic en el nostre coneixement, que tampoc no
en té la possibilitat d’un coneixement únic i definitiu de la realitat i,
en conseqüència, que la pregunta metafísica que es fa sobre la relació
entre coneixement i realitat en si mateixa –el nostre interrogant ini-
cial– està igualment mancada de significació, això és, que es tracta
d’una insensatesa filosòfica.
Fem servir, però, una mica de mitologia per a explicar al·legòricament l’acti-
tud d’aquest antirealista no moderat. Hom podria dir que el realisme metafí-
sic té, com l’hidra de Lerna, un sol cos, però diversos caps. El cos està caracte-
ritzat per la conjunció de les tesis 1 i 2. Al seu torn, els caps serien tota la
casuística filosòfica que, com ja hem vist, intenta articular aquestes intuï-
cions amb el concurs de la tesi 3 i, de vegades, la 5, i fent servir moderada-
ment la tesi antirealista 4: el realisme essencialista, el realisme de sentit
comú, el realisme fenomenista, el realisme hipotètic, el realisme noümènic,
l’escepticisme místic o el relativisme radical. Doncs bé, l’antirealista rebel,
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 53 Teoria del coneixement
Àmfora àtica que representa Hèracles i
Iolao lluitant amb l’hidra de Lerna.