• Igualment, l’escepticisme místic o el relativisme radical, que negarien
no la possibilitat d’aquest coneixement, sinó la seva possibilitat humana
–el primer, apostant per alguna mena de silenci místic; el segon, potenciant
la política del “tot s’hi val”.
Evidentment, els qui no tindrien per què acceptar cap humilitat epistèmica
serien els representants del realisme essencialista o els del realisme metafísic
de sentit comú, ja que en llur opinió sí que és humanament possible el
coneixement únic i definitiu de la realitat en si mateixa. I en una posició
semblant es trobaria el realisme fenomenista: les dades sensorials sí que es
troben, en principi, a l’abast del coneixement humà.
Tanmateix, aquí cal fer un aclariment, perquè, igual que un fenomenista
afirma que la realitat no és altra cosa que allò que es percep com a dades sen-
sorials i construccions fetes a partir de dades sensorials, també algú, accep-
tant aparentment el fenomenisme, podria, no obstant això, considerar que
hi ha d’haver quelcom darrere de les dades sensorials, sigui humanament
cognoscible o resti irremeiablement desconegut. Doncs bé, així com el feno-
menista no tindria cap problema a rebutjar les tesis 4 i 5, ja que per ell la rea-
litat són les dades sensorials, per aquest altre pensador sí que serien accepta-
bles, tot i que moderadament, les tesis 4 i, per tant, 5. Per aquest últim
encara hi hauria un plec de realitat al darrere de les dades sensorials, que,
clar i ras, en podria ser la causa desconeguda. Parlant estrictament, ens tro-
baríem així davant un realista que defensa una teoria causal de la percep-
ció i una teoria representacionista de la ment. A parer seu, en la ment tro-
bem les representacions de la realitat, que són causades per l’acció de la
realitat sobre els nostres sentits i que en seran més o menys fidedignes. Que
la realitat, però, sigui humanament cognoscible o no ho sigui, i que, en cas
que ho pogués ser, ho sigui amb el coneixement científic o d’alguna altra
manera, això ja dependrà del realisme que cadascú defensi.
Com veiem, el realisme metafísic no té per què afirmar que els
humans, de fet, coneixen la realitat en si mateixa. Al contrari, pot
negar simplement que els humans puguin posseir aquesta mena de
coneixement, cosa que ens portaria a haver-nos de conformar amb la
simple versemblança, o pot afirmar que sí que poden posseir-la –per
exemple, en algun estadi futur de la investigació–. Igualment, i en el
cas que els humans no puguin posseir-la, el realista pot apel·lar encara
a alguna altra instància superior o ideal –per exemple, Déu o una
comunitat ideal i il·limitada d’investigadors.
Heus aquí, doncs, que un realista metafísic, amb el concurs de la tesi 5, pot
adobar la seva posició amb certa dosi d’antirealisme, i afirmar que, així com
la impotència dels humans –o la seva finitud, imperícia o indolència– no és
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 52 Teoria del coneixement