Hom podria dir, així, que el realisme metafísic de sentit comú està
construït a sobre d’una metàfora fotogràfica: el món –la realitat– és allò
fotografiable, mentre que el coneixement seria la fotografia que en fem.
Ara bé, el realisme metafísic de sentit comú és només una de les possibles
variacions sobre el gros del realisme metafísic, que deriven d’una altra intuïció
acreditada que també forma part del sentit comú i que encara no hem presen-
tat. És la següent:
(3) No podem ser tan ingenus com voldria el sentit comú ingenu, sinó que
hem de desconfiar d’allò que se’ns presenta de manera immediata, és a
dir, cal posar en marxa la desconfiança del sentit comú cap al mateix sen-
tit comú.
Com podem comprovar, el sentit comú és una cosa prou antipàtica, quelcom
realment difícil de tractar. I la dificultat rau en el fet que, parlant estrictament,
no existeix el sentit comú entès com una teoria ben articulada i acotada, sinó
que, al contrari, allò que anomenem el sentit comú no passa de ser un conjunt
d’intuïcions i tendències de pensament no del tot coherents que pugnen entre
si, i en determinades ocasions predominen les unes i en ocasions diferents, les
altres. Fins i tot hauríem de dir que el sentit comú no és una cosa que tingui
uns límits ben precisos i que acabi allí on comencen altres sentits no comuns.
Per a ser exactes, caldria dir que el sentit comú es troba barrejat amb la ciència
més sofisticada, la filosofia més abstrusa o la poesia més sublim, ja que aquests
sentits no comuns han nascut i han crescut en el sentit comú, l’alimenten i es
troben en una relació de continuïtat amb ell. Deixem, però, aquesta qüestió
–oblidem-nos ara del sentit comú com a tal– i considerem les altres variants de
realisme metafísic.
Doncs bé, una possibilitat, per exemple, seria el realisme essencialista,
que podrà ser científic o no. Així, hom podria afirmar el següent:
• D’una banda, que la realitat es troba organitzada en entitats que pos-
seeixen propietats permanents i essencials.
• D’altra banda, que aquestes entitats i llurs propietats essencials són
descobribles no amb el coneixement quotidià, sinó per alguna mena
de coneixement sofisticat: bé a través d’un coneixement intuïtiu
especial o, simplement, mitjançant el coneixement científic.
Com pot apreciar-se, tant en un cas com en l’altre la realitat es concep den-
sament atapeïda d’essències –propietats immutables i permanents–, les
quals serien descobertes pel coneixement humà. En concret, i pel que fa al
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 50 Teoria del coneixement