3. Tenir una visió de quines serien les qüestions decisives per a poder cons-
truir una solució satisfactòria al problema de l’objectivitat del coneixement
empíric, i poder jutjar si la proposta que es presenta en aquest mòdul –el
realisme doxàstic– ho aconsegueix o no.
4. Poder arribar a interpretar els autors de la història de la filosofia en funció
de la discussió que es presenta en aquest mòdul.
1. És real la realitat? El debat realisme-antirealisme
“És real la realitat?” és una pregunta que podem considerar una variant de la
que dóna títol a aquest mòdul: “què podem conèixer?”. A diferència d’aques-
ta, però, no apunta a la realització d’un inventari del que podem i no podem
conèixer, sinó a la qüestió de si és real de debò, i en quin sentit ho és, allò que
en el nostre coneixement prenem com a real. Dit d’una altra manera, aquest
preguntat fa referència a les credencials de què podem servir-nos per a creure
que el món és tal com el coneixem. Es tracta, per tant, d’aclarir quina és l’ob-
jectivitat del nostre coneixement. I això, al capdavall, és una qüestió de
límits: la mateixa qüestió que feia afirmar a Hume que desconeixem l’origen
de les nostres impressions sensibles, i postular a Kant una cosa en si humana-
ment incognoscible.
Doncs bé, la tendència més immediata davant d’un interrogant d’aquesta
mena és intentar respondre-hi apel·lant a les nostres intuïcions més acredita-
des, és a dir, a les intuïcions que més o menys difusament i inconscientment
són a la base del sentit comú. Així, podem donar carn filosòfica a aquestes
intuïcions i afirmar el següent:
(1) La realitat existeix per si mateixa amb una estructuració ontològica en
objectes i fets que és prèvia i indiferent al nostre tracte epistèmic amb
aquesta realitat.
(2) Existeix o podria existir un coneixement de la realitat que fos “el coneixe-
ment” de la realitat, això és, una visió sense perspectiva que la reproduís
de manera vertadera i plena.
Aquestes dues tesis conformen el que, unes vegades, s’ha anomenat rea-
lisme metafísic i, unes altres, la teoria de l’ull diví, i són, com diem,
l’expressió de les nostres intuïcions ordinàries més acreditades. Efecti-
vament, pel sentit comú ingenu no sembla haver-hi res tan evidentcom
la idea que el món és tal com el coneixem quotidianament o, si es vol,
tal com se’ns presenta en les aparences més immediates: un món, per
tant, de cassoles, núvols, elefants i entrepans.
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 49 Teoria del coneixement