De relació

1. Quins autors dels que s’han estudiat farien ús d’una estratègia naturalista? Quines tesis

comparteixen i en quins punts discrepen? Per què hom podria dir que es tracta d’una estratè-

gia anticartesiana?

2. La noció epistèmica de justificació seria filosòficament eliminable? Comenteu els intents

que hi ha hagut de prescindir-ne i quina és la raó del seu fracàs. Presenteu algun intent d’ex-

plicar epistèmicament aquesta noció més enllà del cartesianisme.

Solucionari

Exercicis d’autoavaluació

Qüestions breus

1. L’escepticisme ateu exigeix un criteri de coneixement a partir dels casos de fracàs epistè-

mic i de la possibilitat lògica de l’error. Aquest criteri, entès sota el model de la certesa metafí-

sica, seria una condició necessària per a poder validar el coneixement. I com que aquesta con-

dició, a parer de l’escèptic, no es pot satisfer, el coneixement esdevé impossible. Al seu torn,

l’escepticisme agnòstic dubtaria de la possibilitat de fonamentar metafísicament el coneixe-

ment, i no de la possibilitat del coneixement. En aquest sentit el fonamentisme, cartesià o

confiabilista, pretendria ser una resposta a l’escèptic ateu, mentre que l’escèptic agnòstic ten-

deix a veure els dubtes de l’escèptic ateu o bé com a exagerats o bé com a insensateses.

2. El fonamentisme cartesià es caracteritza pel fet de concebre els fonaments del coneixe-

ment com a veritats indubtables, irrevisables i autoevidents, la certesa de les quals seria inde-

pendent de la resta de coneixements. Això fa que la justificació sigui una relació asimètrica i

atomista. Per contra, pel confiabilisme, els fonaments del coneixement serien sensibles a l’e-

rror, és a dir, serien només fiables. El confiabilista, a més, considera que la certesa no és una

propietat intrínseca de les creences que fan de fonaments, sinó que s’ha d’explicar en termes

dels processos causals de llur formació.

De relació

1. Una estratègia naturalista consisteix a veure la conducta humana com el límit indepassa-

ble de la reflexió filosòfica sobre el coneixement. Autors que d’una manera o una altra han fet

servir una estratègia d’aquest tipus són Hume, Quine i Wittgenstein. No obstant això, hi ha

diferències, ja que els dos primers, a diferència de l’últim, proposen també naturalitzar l’epis-

temologia, és a dir, creuen que és possible que la ciència empírica expliqui i justifiqui la praxi

epistèmica humana.

2. La noció de justificació no és eliminable perquè és una noció normativa. Així, els diversos

intents que hi ha hagut de substituir-la per explicacions d’origen causal –per exemple, din-

tre del confiabilisme apel·lant als processos de formació de creences, o en Hume i Quine

amb l’intent de fer de l’epistemologia una part de la psicologia– no ho han aconseguit: hom

podria dir que les nocions epistèmiques retornen sempre quan reflexionem sobre el conei-

xement. Ara bé, la solució no té per què ser tornar al criteri cartesià de la claredat i la distin-

ció; el segon Wittgenstein, amb la seva noció de joc de llenguatge, també ens permetria expli-

car què vol dir que creguem justificadament i per què per a dubtar es necessita una

justificació.

Glossari

Actitud escèptica: consulteu l’apartat 2.

Argument de l’error: consulteu l’apartat 4.

Autoevident: consulteu els apartats 1 i 4.

Certesa absoluta (o metafísica): consulteu els apartats 2, 3 i 4.

Certesa moral: consulteu els apartats 2, 3 i 4.

Coneixement, definició clàssica: consulteu l’apartat 1.

Confiabilisme: consulteu l’apartat 4.

Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 44 Teoria del coneixement