de legalitat epistèmica dintre de la qual ens movem: és allò que deci-
deix en cada moment què es pot conèixer, què és pot creure justifica-
dament, què pot ser objecte d’un dubte raonable i què seria un dubte
insensat. Amb altres paraules: allò que s’ha de considerar com una jus-
tificació adequada d’un enunciat pertany al joc del llenguatge en què
aquest enunciat s’usa.
Aquesta, per tant, seria una qüestió interna a les nostres pràctiques cognosciti-
ves concretes i que s’hauria de solucionar, en cada cas, en funció d’aquestes
pràctiques. No caldria esperar, a la manera del fonamentista, que fos possible
que una filosofia primera trobés el criteri del coneixement o de la justificació
de la creença. Això, com diria Wittgenstein, fóra caure en “l’ànsia de la genera-
litat” típica dels filòsofs.
Dit d’una altra manera: l’única cosa amb sentit serien les avaluacions internes
d’afirmacions locals de coneixement, avaluacions de casos de pretès coneixe-
ment que es produeixen dintre i amb el rerefons d’activitats humanes i de
visions del món compartides. Aquestes actuarien com a cobertures de legalitat
epistèmica, de manera que en el procés de les avaluacions epistèmiques hom
sempre podria arribar a aquella situació, com afirma Wittgenstein, en què ens
veuríem obligats a dir: “esgotades les justificacions, he arribat ara a la roca
dura i la pala se’m doblega [...] «Actuo simplement així»”.
En contra de l’intel·lectualisme propi tant del fonamentista com de
l’escèptic ateu que pretén o demana una reconstrucció total del coneixe-
ment en funció de condicions necessàries i suficients, i en contra també de
l’apel·lació a processos causals que fa el confiabilista i les propostes natura-
litzadores de l’epistemologia, Wittgenstein ofereix una estratègia natura-
lista basada en la praxi humana indepassable que no es desentén de la
dimensió epistèmica que tenen la creença, el dubte i el coneixement.
Resum
Podem distingir dos tipus d’escepticisme filosòfic:
1) L’escepticisme ateu va ser defensat pel pirronisme i seria aquell que ha
donat peu des de Descartes a l’aparició de les epistemologies fonamentistes.
2) L’escepticisme agnòstic, per contra, tendeix a ser únicament un escepticisme
de la fonamentació que no impugnaria la validesa del coneixement, sinó que sols
negaria l’existència de certeses metafísiques o absolutes com a fonament seu.
Aquest tipus d’escepticisme conviu amb la idea que els dubtes de l’escèptic ateu
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 42 Teoria del coneixement
De Wittgenstein podeu
consultar les obres següents:
(1983). De la certesa.
Barcelona: Edicions 62.
(1997). Investigacions
filosòfiques. Barcelona:
Edicions 62.
Lectures
complementàries