una resposta clara si no ens atenim a la circumstància i al context del seu ús.
Per exemple, si jo digués “Això és un arbre” referint-me a un objecte que des-
punta a l’horitzó com una simple taca obscura, aleshores podríem dir que es
tracta d’una proposició empírica o, si es vol, d’una hipòtesi; per contra, si jo
emetés aquesta proposició davant d’un arbre, les coses canviarien. D’acord
amb Wittgenstein, ja no estaríem fent una hipòtesi o una proposició empírica,
si no fos que s’hi donessin unes circumstàncies especials. En un cas com
aquest, dir “Això és un arbre” podria ser, per exemple, una regla d’ús de la
paraula arbre emesa dintre d’un procés d’ensenyament del llenguatge; si l’eme-
tés, però, en circumstàncies normals, volent fer una hipòtesi, els meus interlo-
cutors o no m’entendrien –pensarien que em passa alguna cosa estranya– o
s’empiparien amb mi i em dirien que ells també saben parlar català.
Doncs bé, el revers d’aquesta situació és que davant d’un arbre, si no hi hagués
circumstàncies especials, el dubte escèptic també estaria fora de lloc, ja que
dubtar en aquestes circumstàncies sols podria significar que encara no s’és lin-
güísticament competent. Com dèiem abans, condicions de significat i condi-
cions d’asserció van unides sistemàticament.
En altres paraules: el que hi ha al darrere de les nostres pràctiques judicatives
són les nostres pràctiques lingüístiques, que no podem depassar sense alte-
rar-ne la significació lingüística. I això té com a conseqüència que bona cosa
d’usos aparentment empírics de proposicions –és a dir, usos aparentment
vertaders-falsos– no ho siguin, sinó que només es tracti de l’expressió de certeses
–proposicions exemptes de dubte– sobre les quals gira la nostra capacitat de
parlar i de conèixer.
Ara bé, no totes les certeses que pressuposem serien d’aquest tipus. D’acord
amb Wittgenstein, també n’hi hauria d’altres que no depenen directament
dels usos lingüístics, sinó del que fins ara han estat les nostres pràctiques judi-
catives, i que les hem acceptat. Proposicions com “Demà sortirà el sol”, “Els
éssers humans tenen dues mans”, “Em diuen tal i tal” o “El Túria passa per
València” són proposicions que hom accepta sense investigació, i la certesa de
les quals prové del paper central que tenen en gran quantitat d’activitats
humanes. Doncs bé, aquestes proposicions tampoc no són dubtables, si no hi
ha circumstàncies especials que ho justifiquin.
En realitat, dintre del llit rocós del riu del coneixement hi ha una gran varietat
de solideses: no totes les proposicions exemptes de dubte estan igualment
exemptes de dubte. És més, aquesta condició no la tenen sense restriccions: tal
com l’han guanyat, podrien perdre-la i podria ocupar el seu lloc una proposi-
ció que fins ara no estava exempta de dubte.
Ara bé, malgrat el seu estatus relativament inestable, les proposicions
exemptes de dubte configuren el que podríem anomenar la cobertura
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 41 Teoria del coneixement