prescriure. És més, ni tan sols aquests processos serien una explicació del
coneixement humà, perquè, en realitat, són un resultat del mateix coneixe-
ment i el pressuposen.
El dramatisme del component normatiu de la teoria del coneixement pot
il·lustrar-se fàcilment amb la coneguda foguera empirista que Hume presenta
al final d’An Enquiry concerning Human Understanding de 1748 (Investigació
sobre l’enteniment humà). D’acord amb Hume, tots aquells llibres que no trac-
tessin ni de relacions d’idees –matemàtiques– ni de qüestions de fet –física–
havien de ser llançats al foc. Ara bé, el principi empirista humià que avivava el
foc no era ni un enunciat matemàtic ni un enunciat físic: era, per contra, un
enunciat filosòfic normatiu. I una cosa semblant podríem dir de l’empirisme
de Quine i de la proposta humianoquiniana de naturalitzar l’epistemologia:
tampoc aquesta proposta no seria un enunciat empíric.
Una vegada arribats a aquest punt, podem preguntar-nos si no seria possible
defensar un holisme epistèmic i una estratègia naturalista sense acceptar
l’empirisme ni proposar la naturalització de l’epistemologia. I la resposta és
que un intent com aquest existeix: el podem trobar en els escrits de l’últim
Wittgenstein. A més, la perspectiva que hi assaja Wittgenstein no renuncia
al caràcter normatiu de la reflexió filosòfica, que ell entén com una anàlisi
dels usos lingüístics i, pel que fa al que ens interessa a nosaltres, com una
anàlisi d’aquelles activitats lingüístiques en què els conceptes epistèmics
rellevants –certesa, coneixement, creença, justificació, percepció, etc.– estan
involucrats.
Dèiem al començament que, en contra de la metàfora fonamentista de l’edifici
amb fonaments ben ferms, Wittgenstein usava la metàfora del riu: un riu que
corre sobre un llit rocós, on llit i riu –és a dir, els coneixements més sòlids i els
més transitoris– es modifiquen mútuament.
La idea bàsica és que cap creença no té un fonament absolut –o, si es
vol, que no podem tenir certesa metafísica de cap enunciat–, sinó que
totes les nostres creences són més o menys sòlides, més o menys tran-
sitòries. Ara bé, tot i que això podria fer la impressió que l’escèptic té
dret a dubtar de qualsevol cosa, aquest no és el cas. Hi ha límits tant res-
pecte al que podem creure com respecte al que podem deixar de creure i
a allò de què podem dubtar, almenys si volem mantenir-nos dintre dels
límits del llenguatge i de la significativitat.
D’acord amb Wittgenstein, un dels errors de la teoria del coneixement tradi-
cional hauria estat fer una aproximació a l’estatus epistèmic de les proposicions
sense tenir en compte el paper que tenen en les nostres pràctiques judicatives.
Així, hom s’hauria deixat emportar per l’aparença superficial. Ara bé, la pregun-
ta de si una proposició com “Això és un arbre” és empírica o no ho és no té
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 40 Teoria del coneixement
D. Hume (1982).
Investigació sobre
l’enteniment humà.
Barcelona: Laia.
Lectura
complementària
Vegeu l’apartat 1 d’aquest mòdul.
!