De W.O. Quine podeu
consultar les obres següents:
(1962). Palabra y objeto.
Barcelona: Ariel.
(1962). Desde un punto de
vista lógico. Barcelona: Ariel.
(1973). Las raíces de la
referencia. Madrid: Revista
de Occidente.
(1974). La relatividad
ontológica y otros ensayos.
Madrid: Tecnos.
(1992). La búsqueda de la
verdad. Barcelona: Crítica.
(1996). De l’estímul a la
ciència. Barcelona: Eumo.
Lectures
complementàries
La línia d’argumentació humiana, en part, ha estat seguida en els nostres dies
per W.O. Quine amb la seva proposta de naturalitzar l’epistemologia. A parer
seu, cal reduir les qüestions epistemològiques a problemes psicològics, els
quals seran resolts dintre de la ciència natural i, en concret, dintre de la psico-
logia científica. Quine distingeix dos ordres de problemes:
1) Els problemes conceptuals o de significat: trobarien satisfacció dintre
d’un empirisme holista, i no atomista com el de Hume, que, no obstant això, a
diferència dels programes fenomenistes a l’estil positivista, no pretén una tra-
ducció del coneixement a termes i enunciats observacionals. Aquesta tasca, en
opinió de Quine, és irrealitzable, ja que no és possible una traducció terme a
terme i enunciat a enunciat. La significació de tot terme teòric pertany a la teo-
ria de la qual forma part, i això impedeix l’esmentada traducció entre llenguat-
ges (teories) diferents: del llenguatge científic o del llenguatge ordinari d’ob-
jectes físics a un llenguatge observacional de dades sensorials. Doncs bé, la
solució de Quine és naturalitzar l’epistemologia: cal explicar científicament
–amb una psicologia científica– com a partir del nostre magre input sensorial
–les evidències enteses com a dades dels sentits– és possible que surti l’output
del coneixement –el torrent teòric de la ciència sofisticada i de la ciència pri-
mitiva del sentit comú.
2) Els problemes doctrinals o de la veritat: al seu torn, pel que fa al proble-
ma doctrinal, Quine considera que Hume no va solucionar la qüestió de la jus-
tificació del coneixement humà. Aquí, però, de nou cal apel·lar a la ciència. I
en aquest cas la teoria de l’evolució de Darwin pot explicar l’èxit i la super-
vivència de les nostres teories i dels nostres conceptes reeixits.
Com acabem d’assenyalar hi ha una diferència important entre l’empirisme
de Hume i el de Quine: mentre que el primer accepta l’atomisme –els àtoms
del coneixement (les impressions sensibles) tenen significat per si mateixos–,
per Quine, les dades sensorials –enteses com a estimulacions sensorials– des de
bon començament ja estarien impregnades de càrrega teorètica. Per ser més
exactes, Quine, tot i que creu que és possible aïllar significats estimulatius,
considera que dintre de l’empresa del coneixement aquest significat estimula-
tiu sempre va carregat de teoria –fins i tot, només es pot parlar d’impressions
sensorials com feien els empiristes clàssics en un determinat llenguatge i, per
tant, des de certs compromisos ontològics–. Així, Quine defensa un holisme
de la significació que acompanya el seu holisme epistèmic.
L’estratègia naturalitzadora de l’epistemologia té, però, un inconvenient
semblant al que hem detectat en el confiabilisme: passa per damunt del caràc-
ter normatiu que té tota reflexió filosòfica sobre el coneixement. Una part del
que és la tasca de la teoria del coneixement és, com hem vist, determinar què
comptaria com una justificació adequada. I no és clar de quina manera
l’apel·lació a la ciència empírica satisfarà aquest ideal: la psicologia associacio-
nista de Hume o la psicologia científica de Quine poden descriure els proces-
sos implicats en les pretensions cognoscitives humanes, però descriure no és
!
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 39 Teoria del coneixement
“Si convençuts d’aquests
principis donem un cop d’ull
a les biblioteques, ¿quins
estralls caldrà que fem? Si
agafem, per exemple, algun
volum de teologia o de
metafísica escolàstica,
preguntem-nos: ¿és que conté
algun raonament abstracte
sobre la quantitat o el
nombre? No. ¿És que conté
algun raonament empíric
sobre fets i l’existència? No.
Confieu-lo llavors a les
flames, car no pot contenir
més que sofisteria i il·lusió.”
D. Hume (1982, pàg. 205).
La foguera empirista
de Hume