Tanmateix, aquesta solució té el problema que abans assenyalàvem: la dimen-
sió epistèmica del coneixement no és eliminable i retorna sempre. Entre una
creença i el fet que suposadament la causa, o entre una creença i el seu procés
causal de formació, hi ha un hiatus, precisament el hiatus epistèmic de la justi-
ficació. Per exemple, tot i acceptar que sigui necessari que hi hagi una vaca
davant nostre per a creure justificadament que hi ha una vaca davant nostre,
la presència de la vaca no és suficient. Cal percebre la vaca, i part del significat
‘percebre una vaca’ no és separable d’estar en possessió del concepte vaca o,
millor dit, de saber usar la paraula vaca. Com veurem en un altre mòdul, la
percepció és una forma de creença i, per tant, està dotada d’elements teorètics
deixant de banda els seus components causals.
5. Les estratègies naturalista i holista: el rebuig
del dubte
Un cop vistes dues modalitats de fonamentisme, passem ara a analitzar altres
estratègies per a fer front a l’escèptic. Amb aquesta finalitat cal que tornem a
l’escepticisme agnòstic, és a dir, a la idea que el coneixement, malgrat no
tenir fonaments a l’estil cartesià, continua essent vàlid. En realitat, un escèptic
agnòstic podria encetar la tasca de cercar fonaments indubtables i constatar,
però, la impossibilitat de reconstruir el coneixement. Tanmateix, en comptes
de negar la possibilitat del coneixement, podria apel·lar a quelcom que no són
coneixements indubtables per tal d’explicar i justificar –ara sense certeses
metafísiques– el coneixement: per exemple, podria invocar la naturalesa
humana, els hàbits adquirits, etc.
Aquí el cas de Hume seria paradigmàtic: el seu empirisme està concebut com
un projecte fonamentista, ja que pretén derivar tot coneixement de les inco-
rregibles impressions sensibles. No obstant això, es tracta d’un empirisme que
es dissol en una ciència de la naturalesa humana –una psicologia associacio-
nista feta des del model de la física newtoniana– que hauria d’explicar els trets
estructurals del coneixement humà. I és que no és possible reconstruir i fona-
mentar el coneixement des de les impressions sensibles, ni des de cap proposi-
ció suposadament indubtable, sinó que al final de tota explicació simplement
es troba un “així i així es comporten i coneixen els éssers humans”.
Heus aquí, doncs, els dos components de l’escepticisme de fonamen-
tació de Hume:
• D’una banda, l’estratègia naturalista d’apel·lar a la naturalesa i la
conducta indepassable dels éssers humans.
• D’altra banda, invocar la ciència empírica –la psicologia– com l’àm-
bit en què es podran resoldre les qüestions conceptuals.
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 38 Teoria del coneixement
Vegeu l’apartat 1 del mòdul “Possibilitat
i límits del coneixement: què podem
conèixer?”, d’aquest manual, on es parla
de la percepció.
!
... de trets estructurals del
coneixement humà són la
nostra fe en l’existència del
món extern, la nostra
confiança en la inducció,
l’acceptació d’un món amb
objectes físics relacionats
causalment, etc.
Alguns exemples...
Willard van Orman Quine (1908), en un
retrat de Steve Pyke.