menys justificables –la sensibilitat sempre serà de grau– pel concurs de les creen-
ces no bàsiques, és a dir, que aquestes últimes poden reduir o augmentar la justifi-
cació de les primeres. Un exemple de creença d’aquest tipus seria la que afirma
que un determinat mètode de formació de creences és fiable. A més a més, però,
allò bàsic no hauria de contradir altres coneixements no bàsics ja establerts i tam-
bé adquirits amb mètodes fiables.
Ara bé, en aquest punt el confiabilista es troba en una posició difícil. Afirmar
que allò bàsic està justificat, tot i que sigui parcialment, per allò no bàsic impli-
ca no sols la destrucció de l’essència del fonamentisme, sinó també reintroduir
la possibilitat de l’escepticisme, cosa que com hem vist no desagradava a Sosa.
Efectivament, afirmar que allò bàsic està justificat, tot i que sigui parcialment,
per allò no bàsic i alhora mantenir l’exigència de fonaments per al coneixe-
ment fa que siguem devorats per un regrés a l’infinit, ja que allò no bàsic haurà
d’estar justificat per allò bàsic. A més a més, però, si reconeixem que allò bàsic
descansa també en allò no bàsic, sembla que l’escèptic hi tindrà molt a dir: allò
no bàsic sempre pot no estar suficientment justificat. Per aquest motiu, el con-
fiabilisme està atrapat pel dilema de mantenir la asimetria de la justificació –i
aleshores renuncia a la idea que allò no bàsic pugui justificar, tot i que sigui
parcialment, allò bàsic– o abandonar l’exigència de fonaments per al coneixe-
ment i la creença justificada.
El fet, però, és que el confiabilisme manté la participació d’allò no bàsic en la fia-
bilitat d’allò bàsic, i això fa que es tracti d’un fonamentisme paradoxal, ja que
accepta la tesi holista o coherentista que una creença està en algun sentit justifi-
cada en la mesura que forma part d’un sistema coherent de coneixement. Alesho-
res, però, per què cal presentar aquesta posició com un fonamentisme? La raó
fonamental és que el confiabilisme vol conservar la intuïció bàsica que anima tot
fonamentisme, a saber, que el coneixement parla de la realitat i hi està en contac-
te a través dels seus fonaments. Ara bé, un holista que no pretengui defensar una
posició idealista o ficcionalista també acceptarà la idea que el corpus del coneixe-
ment té els seus contactes amb el món real, amb el món de l’experiència. Així, és
sota la pressió de l’experiència o dels fets que es produeixen operacions de reajus-
tament entre creences singulars i totalitats de creences ja acceptades, operacions
en les quals unes vegades abandonarem un enunciat singular en favor d’alguna
totalitat, però en unes altres serà necessari reestructurar la totalitat per a acceptar
un enunciat singular. En resum, per un holista, la coherència de les creences no té
per què ser l’última paraula: que els enunciats singulars d’experiència no puguin
ser els fonaments del coneixement no impedeix que siguin, no obstant això, allò
que decideix si una creença és vertadera o no, o que puguin arribar a tenir un
paper rellevant en la justificació de la totalitat.
El confiabilista tindria, però, una eixida d’aquest atzucac: negar que els fona-
ments puguin estar justificats, tot i que sigui parcialment, per altres creences
–és a dir, negar la tesi que els enunciats es justifiquin a través d’enunciats–, i dir
que les creences bàsiques estan justificades només en funció del seu nexe causal
amb els fets o, millor dit, en funció dels mètodes causals de llur formació.
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 37 Teoria del coneixement
En relació amb E. Sosa, vegeu el que
s’ha exposat en l’apartat 2.
!
L’holisme s’exposa en l’apartat 5
d’aquest mòdul.
!
Per Quine, tota creença és
corregible i algunes ho són
més i d’altres menys, i les
primeres són les més
perifèriques en la xarxa del
coneixement –això és,
aquelles que toquen més de
prop el món–, mentre que
les segones són les més
allunyades de l’experiència i
les més centrals en el sistema
del coneixement.
Exemple d’holisme
no idealista