ció de creences, processos que com la percepció, la memòria, el raonament, la
conjectura o la introspecció són fiables, tot i que no són infal·libles.
Internalisme i externalisme
•Una teoria de la justificació és internalista si, i només si, exigeix que tots els factors
necessaris perquè una creença estigui justificada epistèmicament per a un subjecte S
siguin cognitivament accessibles per a S, és a dir, que pertanyin al conjunt de creences
i processos cognitius conscients que constitueixen la perspectiva cognitiva de S.
•Al seu torn, una teoria és externalista si, i només si, accepta que almenys alguns dels
factors necessaris perquè una creença estigui justificada epistèmicament per a S
puguin ser no sols desconeguts, sinó subjectivament inaccessibles per a S, és a dir,
externs a la seva perspectiva cognitiva.
Com es desprèn d’aquestes definicions, l’externalisme pot acceptar que entre els factors
que justifiquen creences n’hi hagi d’interns i d’externs al subjecte de la creença, mentre
que l’internalisme no ho accepta.
De fet, el confiabilisme no nega que un subjecte pugui ser conscient de les seves justifica-
cions, tot i que això representaria un segon nivell de justificació. Així, mentre que en un
primer nivell decidiríem si una creença està causalment justificada o no ho està, és en el
segon nivell on establim si el subjecte n’és conscient. Doncs bé, tot i que podríem consi-
derar Descartes un internalista, seria almenys discutible. Si bé és cert que el criteri de la
claredat i la distinció seria internalista, la bondat i la veracitat divina serien externalistes.
I si algú digués que aquesta apel·lació a la divinitat no pot funcionar com una justificació
externalista, només caldria interpretar Descartes dient, com s’ha fet en alguna ocasió,
que la seva intenció era afirmar que la bondat i la veracitat divines garanteixen la fiabili-
tat dels processos causals de formació de creences.
Ara bé, què fa que un procés de formació de creences sigui fiable?
Només hi ha una resposta: que el nombre de vegades que aquests pro-
cessos causen creences vertaderes i justificades sigui superior al dels
casos de fracàs. Sols en aquestes circumstàncies podríem parlar de pro-
cessos fiables –o de virtuts epistèmiques, com fa Sosa.
Tanmateix, aquesta resposta no pot ser correcta des de les intencions d’un
confiabilista. El confiabilisme pretén explicar la noció epistèmica de justifica-
ció a partir de nocions no epistèmiques, és a dir, no vol seguir l’estratègia carte-
siana d’explicar els trets epistèmics de les creences –la justificació– a partir d’al-
guna característica epistèmica –la claredat i la distinció–. No, pel confiabilista,
la justificació és una propietat sobrevinguda a les nostres creences que ha de
ser explicada des d’un terreny no epistèmic: heus aquí per què apel·la a proces-
sos causals. Curiosament, però, en explicar què és un procés fiable, ja que no
tots els processos ho són, aleshores el confiabilista es veu obligat a introduir de
nou conceptes epistèmics, ja que un procés és fiable si condueix a creences
vertaderes adequadament justificades. I estar justificat adequadament és un ter-
me epistèmic, precisament el terme que hom havia d’explicar.
No acaben aquí, però, els problemes. El confiabilisme és una versió debilitada del
fonamentisme cartesià que no accepta el seu atomisme ni la seva asimetria. De
fet, la sensibilitat a la refutació amb què el confiabilista concep allò bàsic pot
dependre de la seva relació amb altres creences. Des del seu punt de vista, les cre-
ences bàsiques no sols són fal·libles o corregibles, sinó que, a més, són més o
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 36 Teoria del coneixement