Hegel contra l’arbitrarietat, la circularitat i la contradicció
Hegel, en el pròleg a la seva obra de 1807 Phänomenologie des Geistes (Fenomenologia de
l’esperit), ja va denunciar l’arbitrarietat, la circularitat i la contradicció a què estaven con-
demnats tant l’escepticisme com la teoria fonamentista del coneixement que voldria
donar-li satisfacció i resposta trobant el criteri del coneixement. En una expressió de
Hegel, el temor a errar de Descartes seria precisament el seu error. O per dir-ho amb una
altra caracterització feliç del mateix Hegel, l’epistemòleg cartesià és com aquell que no
volia llançar-se a l’aigua abans d’aprendre a nedar. Doncs bé, igualment, no és un criteri
de coneixement –i, per tant, un escepticisme ateu– el que hom necessita abans de conèi-
xer a de poder conèixer, sinó que el coneixement sempre és allò primer. Per contra, voler
situar-se més enllà del coneixement és com voler conèixer sense conèixer, i això compor-
tarà arbitrarietat, circularitat i contradicció. Per exemple, Descartes, que no volia pressu-
posar cap cosa, no obstant això, va pressuposar l’ideal de coneixement necessari i univer-
sal de les matemàtiques amb el seu criteri de certesa, tota la metafísica de subjecte-objecte
amb la idea que el coneixement és quelcom extern a l’objecte i un accident del subjecte
–una mena de visió de l’objecte per part del subjecte–, la veritat del realisme científic, el
dualisme, etc.
Igualment podem veure la correcció del diagnòstic hegelià si parem esment en el fona-
mentisme que en el nostre segle va assajar el positivisme del cercle de Viena. Aquest
fonamentisme pretengué traduir els enunciats de la ciència empírica inicialment a una
base fenomenista i més tard a enunciats fisicalistes. El projecte considerava com un dels
pilars bàsics el criteri verificacionista del significat segons el qual els enunciats verifica-
bles no sols eren significatius, sinó que, a més, el seu significat consistia en el conjunt
d’operacions que conduïen a llur verificació. El problema, però, era que aquest principi
no era verificable. Amb altres paraules: el positivisme, que no volia ser metafísic i prete-
nia assolir una filosofia científica, pressuposava una determinada concepció metafísica
sobre el coneixement.
Ara bé, el fonamentisme també seria compatible amb una concepció
corregibilista dels fonaments, com succeeix en el recent fal·libilisme o
confiabilisme d’A.I. Goldman o d’E. Sosa. D’acord amb aquesta con-
cepció, les creences bàsiques que tenen el paper de fonaments ja no són
autoevidents, incorregibles, infal·libles o indubtables, sinó que tenen la
característica de ser precisament sensibles a la refutació, a l’error o al
dubte, és a dir, són fonaments fal·libles, tot i que són fiables. Què farà,
però, fiable ara una creença? Segons el confiabilisme, la fiabilitat d’una
creença està en funció primordialment dels processos causals (produïts
o finalitzats al cervell) que l’han ocasionat.
El confiabilisme, a diferència del fonamentisme cartesià, no pretén una recons-
trucció del coneixement, sinó sols dilucidar la naturalesa de la justificació. Ara bé,
en tant que apel·la a processos causals, el confiabilisme és externalista i accepta,
com a no problemàtiques, la idea que saber no implica saber que se sap i la idea
que creure justificadament no implica sentir-se segur o amb dret a creure. En reali-
tat, aquestes possibilitats sols serien inacceptables des d’una posició internalista,
que apel·la a la subjectivitat de les justificacions. Tanmateix, segons una perspecti-
va externalista, com la del confiabilisme, són possibilitats acceptables, perquè allò
en què consisteix la justificació no és altra cosa que l’existència de cadenes o pro-
cessos causals entre el subjecte i els fets, i tant aquests processos com els fets són
elements externs al subjecte i observables per tothom. D’aquesta manera, doncs,
no és l’evidència de la proposició creguda ni la relació que pugui mantenir amb
altres creences allò determinant per a la justificació, sinó els processos de forma-
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 35 Teoria del coneixement
… la recerca cartesiana del
coneixement infal·lible és
com voler aprendre a nedar
sense llançar-se a l’aigua.
Per Hegel…
G.W.F. Hegel (1985).
Fenomenologia de l’esperit.
Barcelona: Laia.
A.J. Ayer (ed., 1965). El
positivismo lógico. Mèxic:
Fondo de Cultura
Económica.
A.J. Ayer (1983). Llenguatge,
veritat i lògica. Barcelona:
Edicions 62.
Lectures
complementàries