Ara bé, amb això queda clar també que l’escepticisme ateu –aquell que
demana certeses absolutes o metafísiques– i el fonamentisme –aquella
teoria del coneixement que pretén trobar certeses absolutes o metafísi-
ques– són cares de la mateixa moneda: mentre que el primer les exigeix,
el segon accepta la demanda i pretén satisfer-la.
El fonamentisme sorgeix com un intent d’evitar el regrés a l’infinit en les
justificacions, ja que un regrés infinit faria que la justificació no fos adequada
i, per tant, autèntica. Doncs bé, l’única manera d’evitar aquest perill –en el
fons el perill del pirronisme– és construir cadenes finites de justificació, i, per a
aconseguir-ho, cal trobar coneixements la certesa dels quals no depengui d’al-
tres coneixements. Aquests serien els fonaments últims del coneixement:
uns fonaments autoevidents, indubtables, infal·libles, incorregibles o irrevisa-
bles. Ara bé, en funció del fet que la certesa dels fonaments ha de ser indepen-
dent de qualsevol altre coneixement, la justificació entre els fonaments –allò
bàsic– i allò que aquests fonamenten –allò no bàsic– serà una relació lineal,
finita, asimètrica i atomista.
I així el coneixement és concebut pel fonamentisme com una estruc-
tura rígidament jerarquitzada de parts separables (atomisme), on la
relació entre aquestes parts consisteix en el fet que la certesa indubta-
ble de les parts inferiors (justificació finita) es transmet inferencial-
ment a les parts superiors però no al revés (relació asimètrica o d’una
única direcció), i ho fa com una relació de coneixement a coneixe-
ment, de proposició a proposició, de tal manera que aquells coneixe-
ments que no tenen justificació poden ser bandejats un a un de l’edifi-
ci del coneixement.
El fonamentisme d’aquesta manera aconsegueix instal·lar-se en una posició
epistèmica zero: els fonaments serien, ja ho hem dit, enunciats singulars verta-
ders, independentment de la resta dels coneixements que serien descoberts
per la filosofia. I això, és clar, permetria, un cop determinats els fonaments,
reconstruir tot l’edifici del coneixement.
En aquest sentit, el fonamentisme cartesià esdevé filosofia primera: la filo-
sofia per si mateixa, sense l’ajut d’altres coneixements –per exemple, el
coneixement empíric–, té la missió de reconstruir i fonamentar tot l’edifici
del coneixement humà. I així la filosofia acompliria el somni de la raó fona-
mentant-se a si mateixa.
Una altra cosa, és clar, és que aquest somni de filosofar sense pressupòsits sigui
realitzable sense incórrer en arbitrarietat, circularitat i contradicció.
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 34 Teoria del coneixement