2) En segon lloc, respecte a la seva intensitat, és possible distingir tres tipus
d’escepticisme:
a) Que mai el coneixement no serà possible i que ens hem de conformar amb
creences justificades.
b) Que ni tan sols tenim dret a parlar d’estar en possessió de creences justificades.
c) Que no podem conèixer res de debò o creure-ho justificadament perquè no
podem estar segurs de comprendre correctament les paraules que usem.
Al seu torn, l’abast i la intensitat del dubte escèptic es poden combinar de
diverses maneres; per exemple, un escepticisme basat en el dubte sobre la sig-
nificació lingüística podria tenir un abast local: per exemple, podríem cons-
truir un escepticisme sobre les altres ments* a partir d’un dubte sobre la com-
prensió dels predicats mentals.
Ara bé, un dubte escèptic local sempre serà inestable, ja que per pura coherència
l’escepticisme tendeix a ser global. Efectivament, un cop algú comença a dubtar
no hauria d’aturar-se, i qualsevol suspensió del dubte no justificada podria ser
acusada d’arbitrària, circular i contradictòria: arbitrària perquè estaria mancada
de justificació; circular perquè pressuposaria de manera oculta algun criteri de
coneixement; contradictòria perquè negaria el principi guia de tot escepticis-
me, a saber, no pressuposar cap concepció sobre el coneixement.
Aquesta tendència cap a la globalitat, però, és intrínseca a l’escepticisme
per una altra raó: en realitat, el mateix dubte escèptic, local o global,
sempre és el resultat d’una generalització. L’escèptic sempre parteix
d’algun exemple concret de fracàs cognoscitiu o d’error, i pretén elevar-
lo a categoria: aquest és en essència l’anomenat argument de l’error.
No és estrany, per tant, que una de les acusacions que l’escèptic ateu sempre ha
rebut és que als seus dubtes els falten motius. Dit d’una altra manera: l’escèptic
ateu oblidaria que per a dubtar també calen justificacions, i per això els seus
dubtes serien exagerats o insensats.
Aquestes darreres observacions ens ofereixen, però, una comprensió de l’es-
cepticisme ateu que fins ara no havíem detectat. El dubte escèptic, si és dut
amb suficient radicalitat, va de la mà del desig d’assolir una posició zero en la
reflexió filosòfica, una posició inicial on res no estigui acceptat si no en tenim
garanties absolutes o metafísiques. I aquesta és precisament tant la intenció
del pirronisme antic com la del dubte metòdic cartesià: ambdós situen la refle-
xió al mateix terreny, tot i que discrepen pel que fa als resultats, ja que pels
pirrònics no hi havia possibilitat d’un criteri de coneixement, mentre que per
Descartes, sí.
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 33 Teoria del coneixement
* És el cas 2) del subapartat 3.1.
... segons l’argument de
l’error, del fet que en alguna
ocasió ens hagin enganyat
els sentits es conclou que és
possible que sempre ho
facin.
Per exemple,...