Aquest tipus d’escepticisme ateu es basa en la idea que hi ha una
diferència radical entre comprendre el significat d’una paraula i poder
usar-la per a fer enunciats vertaders –l’escèptic, és clar, en diria “apa-
rentment vertaders”o “únicament versemblants”–. Dit d’una altra
manera: les condicions de significativitat i les condicions d’asserció i
veritat són coses radicalment distintes, ja que seria concebible haver
estat usant una paraula per a fer enunciats vertaders i, no obstant això,
no saber què significa.
Per exemple: no sé si existeixen els arbres o com són els arbres, i això malgrat
que fins ara he estat usant la paraula arbre en enunciats vertaders –vertaders,
és clar, en un sentit ordinari– del tipus “Això és un arbre” o “Tinc tres arbres
al meu jardí”, ja que no puc saber què significa la paraula arbre. Fixem-nos bé
que aquí l’escèptic no diu que hi hagi una diferència entre comprendre una
proposició i saber si és vertadera –o entre comprendre el significat d’una
paraula i saber que forma part d’una proposició vertadera–. Si l’escèptic
hagués volgut dir això, hauria dit una cosa ben assenyada. No, aquí l’escèp-
tic generalitza i afirma que aquesta circumstància podria succeir sistemàtica-
ment i sempre.
Tanmateix, la possibilitat d’escepticisme depèn d’una restricció en la seva glo-
balitat, ja que, si l’escèptic vol dubtar, haurà d’acceptar que algunes de les
seves paraules són immunes al dubte, és a dir, que algunes de les expressions
lingüístiques que utilitza sí que són totalment comprensibles per a ell mateix:
l’escèptic ha d’acceptar que ell entén, i sempre de la mateixa manera, algunes
de les paraules i les proposicions que utilitza. I aquesta restricció que l’escèptic
ha d’introduir es pot considerar, i no sense raó, quelcom arbitrari i injustificat.
Podríem considerar que aquest escèptic, en realitat, està jugant amb diverses
significacions del que és comprendre una paraula o una proposició: ell afirma
que no comprenem de debò perquè podria haver-hi una altra comprensió més
profunda, tot i que desconeguda per a nosaltres, i en aquest sentit que la nos-
tra comprensió ordinària –aquesta sí, lligada a les condicions d’asserció i de
veritat– es queda curta, ja que seria una comprensió imperfecta de la qual cal
dubtar. Ara bé, com pot saber això l’escèptic? Com explicarà que ell entén el
llenguatge millor que nosaltres?
4. La resposta fonamentista: l’acceptació del dubte
Fins ara hem fet diverses distincions respecte al tipus de dubte escèptic amb
què podem trobar-nos. Fem-ne ara un balanç:
1) D’una banda, hem vist que, pel que fa al seu abast, és possible exercir l’es-
cepticisme de manera local i restringir el dubte a algun àmbit concret de
coneixement, o intentar dubtar globalment de tota pretensió cognoscitiva.
!
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 32 Teoria del coneixement
... no fou el que fingia
Descartes: ell mai no va
dubtar del significat dels
termes amb què formulava
les seves hipòtesis
escèptiques, mai no va
dubtar del contingut de les
seves pròpies idees. De fet,
el seu problema era un altre:
saber si a les seves idees –o
als seus continguts mentals–
corresponia o no quelcom
més enllà de la ment. Per
Descartes, les idees, en tant
que eren modus cogitandi,
eren materialment i
formalment reals; el
problema –el dubte escèptic–
es plantejava únicament
respecte a llur realitas
obiectiva.
Aquest segon tipus
d’escepticisme global...