Tanmateix, com hem vist, el mateix principi pirrònic –que sols hem
d’acceptar allò evident i que hem de suspendre el judici respecte a allò
no evident– no és en absolut evident. El pirronisme, així, incorreria en
una circularitat autodestructiva.
Cal assenyalar que el pirronisme no sols fou una teoria epistemològica; també va ser una
actitud ètica que buscava satisfer l’ideal clàssic de la vida feliç del savi, i per a la qual la
suspensió del judici era un mitjà d’assolir la impertorbabilitat d’esperit. L’actitud del
pirrònic difereix substancialment de l’escepticisme fingit de Descartes: en aquest darrer
no hi ha suspensió del judici com a proposta filosòfica, sinó que sols es tracta d’una sus-
pensió estratègica. Doncs bé, l’epistemologia moderna i contemporània ha seguit el camí
cartesià: en general, hi ha hagut un desinterès total per la dimensió existencial de l’escep-
ticisme antic, i ha predominat l’interès epistemològic. Aquest canvi d’èmfasi es fa palès
en el tipus de problemes plantejats a partir del gir subjectivista de Descartes. Així, qües-
tions com la realitat del món extern, l’existència de les altres ments i la fiabilitat de l’ex-
periència en són bons exemples.
Ara bé, l’escepticisme agnòstic de Pascal i Hume sí que va donar lloc a actituds existencials.
En Pascal l’escepticisme conviu amb el fideisme religiós –recordeu la famosa aposta pasca-
liana, en si mateixa tan poc dogmàtica– i amb la visió de la misèria i la quimera de l’home
sense Déu. Al seu torn, en Hume trobem un escepticisme mitigat o acadèmic que subordi-
na la raó a la humanitat de l’home. Així, el que en Pascal és la “canya pensant” que
anhela la infinitud i hi creu, en Hume és el filòsof tranquil, moderat i serè que s’allunya
tant de les monstruositats que genera la raó en el seu ús dogmàtic pirrònic o cartesià (la
pèrdua del sentit comú, el deliri metafísic, el fanatisme racionalista, l’individualisme
egoista i insociable, etc.), com d’aquelles altres que engendra la irracionalitat (la supersti-
ció, la intolerància, o les ficcions compensatòries). Un filòsof tranquil que retorna, tant
en allò teorètic com en la praxi, a l’actitud natural de l’home, però enriquit per la reflexió
filosòfica, i que, en funció de la debilitat de la naturalesa humana, és escèptic fins i tot
respecte a la transcendència crítica i terapèutica de les seves pròpies reflexions. No cal dir
que també en el cas del Wittgenstein del Tractatus l’escepticisme agnòstic inexpressable i
silenciós hauria estat al servei del seu misticisme.
3.2. L’escepticisme global
I passem ara al problema de l’escepticisme global. Aquí tenim dues possi-
bilitats:
a) Una és la ja suggerida de fer extensiu el dubte a tota pretensió cognoscitiva,
impugnant tant la noció de coneixement com la de creença justificada. I aquí,
de nou, Descartes podria servir-nos d’exemple.
b) Hi ha, però, una altra possibilitat: a diferència del que va fer Descartes, hom
podria dubtar de la significació de les paraules i de les proposicions amb què es
formulen les nostres pretensions cognoscitives. Aquí ja no seríem davant del
problema de la possibilitat lògica de l’error o davant del problema de manca
de justificacions adequades, sinó davant l’afirmació que no podem conèixer o
creure justificadament perquè ni tan sols podem estar segurs d’entendre les
proposicions que afirmem conèixer o creure. Atès que la proposició ens seria
incomprensible, a fortiori no podem saber que és vertadera ni tampoc la
podem creure justificadament. Per exemple, algú podria afirmar: “No m’és
possible saber si això d’allà davant és realment un arbre o si de debò hi ha
arbres perquè no sé què significa realment la paraula arbre”.
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 31 Teoria del coneixement
“L’home és una canya, la
més dèbil de la natura; però
és una canya pensant. No cal
que l’univers sencer s’armi
per aixafar-lo: un colp de
vent, una gota d’aigua són
suficients per destruir-lo. Ara
bé, encara que l’univers
l’esclafés l’home seria amb
tot més noble que allò que el
destruís, ja que sap que mor i
coneix el poder que l’univers
té sobre ell; l’univers, però,
no sap cap cosa.
Tota la nostra dignitat
consisteix, per tant, en el
pensament. És això el que
ens ha d’importar, i no
l’espai o el temps, que mai
no podem omplir. Afanyem-
nos, doncs, en pensar bé:
aquest és el començament
de la moral.”
B. Pascal (1977, paràgraf
264, pàg. 94).
La metàfora
de la canya pensant