són qualitativament idèntics als meus o que no ho són. Aquí la dificultat ja
no rau simplement en la seguretat o la certesa d’evitar l’error, sinó en el fet
que bona fide no tenim justificacions per a creure cap cosa en particular entre
dues alternatives.
Usem l’exemple del cas de si demà sortirà el sol per tal d’aclarir aquesta distin-
ció. Considerem, així, les dues afirmacions escèptiques següents:
a) Tot i que el costum justifica (per la validesa en el passat de les lleis de la
naturalesa que expressen les regularitats del sistema solar i per l’exploració
feta avui de l’univers) la creença que demà tornarà a sortir el sol, tanmateix,
“no podem conèixer” que demà sortirà el sol, perquè no podem tenir la
seguretat d’evitar la possibilitat lògica que no surti. No és cap contradicció
lògica que succeeixi quelcom imprevist que provoqui una alteració de les
regularitats fins ara observades en el sistema solar i, per tant, que demà no
surti el sol com ens hi té acostumats.
b) Malgrat estar-hi acostumats, i a pesar de posseir el coneixement de les lleis que
expressen les regularitats de l’univers en el passat i d’haver explorat l’univers en
l’actualitat, encara no està justificada la nostra creença que demà sortirà el sol. I no
ho està perquè res del que acabem de presentar com a evidència no parla en favor
ni en contra de la possibilitat que demà pogués sortir el sol.
És important separar aquests dos tipus d’escepticisme i mesurar què en deri-
va en cada cas, ja que d’això depèn no sols una millor comprensió dels
arguments escèptics, sinó també una valoració més correcta dels escepticis-
mes històrics.
Per exemple, Descartes sembla que hauria tancat files davant un escepticisme
com el que es planteja a a) –i que en la seva filosofia està representat successi-
vament per la hipòtesi de l’error dels sentits, la possibilitat que tot sigui somni
i l’existència d’un geni maligne– a partir del caràcter veraç i infinitament bon-
dadós de Déu. Per Descartes, la seguretat o la certesa del coneixement –és a dir,
la garantia del coneixement mateix– descansa en Déu, ja que és Déu mateix
qui legitima el criteri de claredat i distinció. En altres paraules: per Descartes,
l’evidència –la claredat i la distinció– per si sola no seria suficient, puix que ens
deixa únicament amb l’existència del cogito i els seus continguts –a tot estirar
una certesa moral basada en l’hàbit–, mentre que l’escepticisme hauria posat
entre parèntesis tot allò que excedeix la pròpia ment i els seus continguts,
incloent-hi el cas de les veritats de la matemàtica i la física.
En suma: l’evidència en Descartes, abans de la intervenció de Déu, sols
pot reportar-nos creences, però no coneixements. Amb altres paraules:
si el que diu l’ateisme fos veritat, els humans només podríem gaudir de
creences justificades, però no de coneixement.
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 29 Teoria del coneixement