evidències que podria fer servir –els gestos de les cares que veig, les paraules que
m’arriben o les accions que semblen portar a terme els altres– avalen tant la idea
que els altres són autòmats com la idea que posseeixen una ment com la meva.
3) No és possible un coneixement sobre el futur, ja que no podem saber si el
futur s’assemblarà al passat o en quina mesura ho farà i, per tant, no tenim cap
garantia que les lleis científiques i els nostres arguments inductius continua-
ran essent vàlids en el futur.
4) No és possible el coneixement sobre el passat perquè el món podria haver
començat a existir fa cinc minuts, incloent-hi els fòssils i els records. Millor
dit, l’evidència de què disposem –per exemple, els fòssils i els nostres records–
seria la mateixa tant si el món fes milions d’anys que existís com si hagués
començat a existir fa cinc minuts. En conseqüència, si no podem saber que és
fals que el món hagi començat a existir fa cinc minuts, tampoc no podem
saber res sobre el passat.
Ara bé, en casos com aquests, què està impugnant realment l’escèptic ateu?
Quin és el motiu dels seus dubtes? Tenim dues possibilitats:
• En primer lloc, l’escèptic pot voler privar-nos del coneixement, però no de
la creença justificada.
• En segon lloc, però, l’escèptic més radical –si es vol, amb un dubte més
intens– pot estar intentant minar la noció de creença justificada.
Efectivament, l’escèptic podria concedir-nos que les nostres creences estan
justificades, però que, no obstant això, aquesta justificació no pot ser equiva-
lent a coneixement, ja que mai no en podrem tenir una certesa o una seguretat
absolutes –mai no podrem estar segurs d’haver eliminat la possibilitat lògica
de l’error–, que és allò que es necessita per a estar en possessió de coneixe-
ment. Així, per aquesta forma d’escepticisme, tot i creure d’una manera justifi-
cada –tot i estar justificats, diguem-ne, en la versemblança–, mai no sabem ni
coneixem res. Evidentment, des d’aquesta posició l’escèptic haurà d’aclarir i
de justificar el concepte de certesa o de seguretat que està fent servir, el qual no
serà un altre que el de la certesa absoluta o metafísica.
Ara bé, com acabem de dir, l’escèptic podria dirigir el seu dubte a la noció de
creença justificada. En aquest cas, és clar que ni tan sols podríem estar segurs
de creure d’una manera justificada allò que no sabem, perquè tan justifica-
dament podríem creure una determinada proposició com la seva contrària.
En opinió de l’escèptic, l’evidència que suporta una determinada creença
seria la mateixa que suportaria la seva negació: creure que demà sortirà el sol
o creure que no sortirà tindrien la mateixa evidència o la mateixa justifica-
ció. I una cosa semblant passaria amb el fet de creure que els altres tenen
ment o que no en tenen, amb el fet de creure que existeix el món extern o
que no existeix, i amb el fet de creure que els continguts mentals dels altres
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 28 Teoria del coneixement