això, no planteja cap incoherència, sinó que pertany a l’àmbit del silenci i
del mostrar. L’escèptic wittgensteinià podria fer seva l’última proposició del Trac-
tatus, “d’allò de què no es pot parlar, cal guardar-ne silenci”*, i no cometria cap
incoherència perquè no pretén constituir aquesta afirmació en teoria filosòfica.
L’escepticisme silenciós de Wittgenstein és un bon exemple d’escepticisme
agnòstic. Amb tot, no és l’únic possible: en general, l’escèptic agnòstic pot for-
mular verbalment el seu dubte. Ara bé, a diferència de Sosa, no té per què sen-
tir-se en una situació d’incoherència incòmoda, ja que no forma part de les
seves intencions fonamentar el coneixement d’una manera metafísica. Per a
veure-ho clar, cal tenir present que la caracterització que abans oferíem de la
concepció que l’escèptic ateu tenia del coneixement –l’ideal de certesa absolu-
ta o metafísica– també seria una concepció compartida per aquells autors que
han combatut l’escepticisme des d’una posició fonamentista. Efectivament,
allò que sol caracteritzar el fonamentisme, com ja s’ha dit, és l’acceptació dels
reptes escèptics com a reptes significatius i, en conseqüència, l’intent de res-
pondre-hi mitjançant algun argument o la trobada de fonaments indubtables
del coneixement. El cas més clàssic d’aquesta posició és, sens dubte, el de Des-
cartes, amb el seu criteri de claredat i distinció com a criteri d’evidència.
Doncs bé, la posició cartesiana fou denunciada com a dogmàtica per Pascal
i Hume, dos autors que normalment són presentats com a escèptics, però que
defensaren només un escepticisme agnòstic o de la fonamentació –un escep-
ticisme mitigat, en paraules del mateix Hume–. De fet, aquests dos autors
consideraren dogmàtic no solament el fonamentisme cartesià, sinó també la
manera com Descartes usava l’escepticisme. El dubte metòdic que Descartes
fingeix, així com la seva solució, compartirien la tesi que el coneixement
necessita una fonamentació racional, és a dir, que la raó humana ha de fona-
mentar-se a si mateixa amb una certesa metafísica o absoluta, ja que en un
altre cas no seria possible el coneixement: heus aquí la recerca que Descartes
emprèn d’un criteri de coneixement.
Ara bé, i aquest seria precisament el seu doble error dogmàtic, ni l’escèptic
tindria dret a exigir una fonamentació per la via de les certeses metafísiques,
ni tampoc seria necessari, i per tant no tindria sentit buscar aquesta fona-
mentació. Per aquest motiu, per Pascal i Hume, tant el dubte cartesià com el
pirronisme antic, amb la seva idea que no és possible el coneixement perquè
no és possible justificar els seus primers principis, serien exageracions
dogmàtiques, que com a mètode és un camí de no retorn, mentre que com a
dubte real ni tan sols podria ser un punt de partida. Aquest fet, no obstant
això, no faria del coneixement quelcom arbitrari. En contra de la raó justifi-
cant-se a si mateixa, per aquests autors, allò que tenen la raó i el coneixe-
ment com a horitzó últim és la naturalesa humana, la conducta aracional
indepassable dels éssers humans.
L’escepticisme agnòstic de Pascal i Hume no fou un escepticisme silenciós com
el del Wittgenstein del Tractatus, com tampoc no ho va ser, com veurem més
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 26 Teoria del coneixement
* Paràgraf 7.
Blaise Pascal (1623-1662)