vertader-fals de les proposicions. Hom podria dir, així, que l’escèptic amb els
seus dubtes pretén anar més enllà dels límits del llenguatge, i presenta possibili-
tats que no poden ser ni vertaderes ni falses i que, per tant, no són significatives
ni comprensibles: l’escèptic sistemàticament estaria violant les regles d’ús
segons les quals les nostres expressions lingüístiques tenen significació. En con-
seqüència, no caldria refutar o demostrar la falsedat de l’escepticisme –és a dir,
no caldria buscar cap argument que ens alliberés del dubte–, sinó sols mostrar
que l’escèptic no pot pretendre fer allò que pretén fer: dir el que diu.
Ara bé, la intenció de Wittgenstein no s’acaba aquí: sembla estar dient-nos quel-
com més profund, a saber, que l’escepticisme és il·legítim i insensat en la mesura
que l’escèptic intenta presentar els seus dubtes amb paraules, però que malgrat tot
pot ser filosòficament legítim si es recondueix a l’àmbit del mostrar i, així, si es
reconverteix en una actitud silenciosa, és a dir, en una actitud no proposicional.
De fet, ¿no és una mostra d’escepticisme la tesi del Tractatus que l’error de la
visió moderna del món consisteix en la il·lusió de creure que les anomenades
lleis de la naturalesa, de què s’ocupen les ciències empíriques, són les explica-
cions dels fenòmens de la naturalesa?
Dit d’una altra manera: les proposicions vertaderes-falses, que són les
úniques significatives o que es poden “dir” legítimament, per Wittgen-
stein, no obstant això, deixen intocat allò místic que, essent inexpres-
sable, es “mostra” en l’existència del món i del subjecte i, per tant, en
l’existència del coneixement mateix*.
Com és fàcil d’apreciar, les posicions de Wittgenstein i Sosa respecte a la legiti-
mitat de l’escepticisme són força divergents:
1) De primer, mentre que per Sosa els dubtes escèptics són significatius, tot i
que impliquin incoherències, per Wittgenstein són insensateses, intents de dir
quelcom que viola les regles de l’ús significatiu de les paraules.
2) En segon lloc, i com a conseqüència, per Sosa, l’escepticisme condueix a un
conflicte de creences respecte al qual ens hem d’afanyar a cercar un argument
que ens permeti d’escapar-nos-en; per Wittgenstein, al contrari, no hi ha cap
conflicte i, a més, no seria possible tampoc buscar-hi una solució: a tot estirar,
sols desemmascarar i dissoldre la confusió de l’escèptic presentant l’ús no sig-
nificatiu que fa de les paraules.
3) Per acabar, tots dos entenen la legitimitat de l’escepticisme de manera dife-
rent: Sosa creu que el dubte escèptic es troba al mateix nivell que el dir, el conei-
xement o la creença, per això allò propi de l’escèptic és la incoherència; al seu
torn, per Wittgenstein, el dubte escèptic, entès de manera legítima com a actitud
no epistèmica, no es troba al nivell de les restants actituds epistèmiques i, per
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 25 Teoria del coneixement
* Paràgrafs 6.371, 6.44, 6.521
i 6.522 del Tractatus.