Un altre vessant d’aquest mateix argument pot adreçar-se a aquelles disci-
plines que pateixen, parafrasejant Freud, “enveja de física”. Disciplines com
ara la psicologia, la sociologia o l’economia, que reben sovint crítiques de poca
cientificitat, prenen de vegades com a model a imitar la física o, millor dit,
una imatge estereotipada i clarament errònia de l’activitat científica.
De fet, des del punt de vista de l’SCC, la distinció metodològica entre les cièn-
cies naturals i les ciències socials tendeix a diluir-se. La diferència bàsica es tro-
ba, en tot cas, en la quantitat de recursos mobilitzats, i no pas en la naturalesa
específica dels objectes d’estudi.
3) Alfabetització científica
Com que el nombre de qüestions polítiques que inclouen, suposen o es
basen en coneixements científics és cada cop major, un argument recurrent
en molts àmbits és la necessitat que el públic en general augmenti significa-
tivament el nivell de coneixements científics, per a poder prendre decisions
més assenyades en aquests temes. Tot i que aquesta necessitat és en un sen-
tit, ineludible, pateix d’una fatal parcialitat. Hom oblida que un alt nivell de
coneixements no evita que esclatin aferrissades controvèrsies entre els
mateixos experts científics. De fet, en totes les grans controvèrsies públiques
sobre temes científics o tecnològics (el canvi climàtic, els aliments transgè-
nics, el forat de la capa d’ozó, etc.) podem trobar experts en ambdós costats
del debat.
Una conclusió òbvia és que potser el més urgent i útil per als ciutadans és
guanyar més coneixements sobre la ciència (per oposició a més coneixe-
ments de ciència): coneixements sobre les relacions entre ciència i política,
entre ciència i mitjans de comunicació, o sobre l’ambigüitat dels experi-
ments.
De fet, els ciutadans tenen un gran experiència en el tractament d’opinions
expertes contraposades; és el que ens trobem diàriament al món polític. L’es-
tratègia de presentar les divergències científiques com si fossin quelcom radi-
calment diferent, és la causa dels problemes i no la seva solució. El coneixe-
ment sobre la ciència és el que ha d’ajudar els ciutadans a dirimir en una
controvèrsia pública quins científics són més fiables o com desmuntar el
pretès suport científic de certes posicions polítiques.
4) Demostracions definitives
Tant els mitjans de comunicació com els comunicats de certs organismes
governamentals, ens bombardegen constantment amb afirmacions del tipus
“un experiment realitzat a X per Y ha demostrat que Z”. Aquesta mena d’afir-
macions acostumen a ser, a més, el preludi de proposicions normatives que
ens obliguen a canviar certs hàbits, a comprar nous medicaments o aparells
tècnics, o a modificar els nostres punts, de vista sobre diversos temes.
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 244 Teoria del coneixement
Museu de la Ciència
... són uns equipaments on els
ciutadans tenen l’oportunitat
d’experimentar i comprendre
fenòmens físics i químics.
Els museus de la ciència...