trets fonamentals de la concepció estàndard de la ciència han quedat invali-
dats pels estudis de base empírica, desenvolupats en les tres darreres dècades.
Aquesta situació és particularment remarcable si considerem que la imatge
estàndard de la ciència es troba fortament emparentada amb altres aspectes,
no menys transcendentals, de la nostra cultura. En certa manera, canviar la
comprensió de la ciència suposa, gairebé automàticament, modificar la nostra
visió d’entitats com la raó, la veritat, la natura o la mateixa societat.
Tanmateix, les implicacions dels estudis socials de la ciència no es limiten
als canvis en les perspectives filosòfiques o sociològiques. També se’n des-
prenen certes conseqüències pràctiques o com a mínim extraacadèmiques
que poden afectar la nostra manera de tractar la ciència i altres dominis
relacionats com la política o l’economia. A continuació explorarem algu-
nes d’aquestes conseqüències –les més importants– de forma esquemàtica i
força sintètica.
1) L’autoritat de la ciència
El primer que ha de quedar clar és que l’estudi social de la ciència no és de cap
manera un moviment anticientífic o contra la ciència. En un sentit, l’estudi
social de la ciència deixa la ciència tal com estava: no té cap conseqüència per
a la mateixa activitat científica (no proposa cap fórmula per a millorar la pro-
ducció del coneixement científic).
El que sí que transforma –i, per cert, radicalment– l’SCC és la imatge de la
ciència i moltes de les representacions que han estat elaborades de l’activitat
científica. Ja hem vist com la idea d’una lògica particular –un mètode– de la
investigació científica queda particularment malmesa des de l’SCC. Si hi ha
una lògica de la ciència aquesta és la lògica de la vida quotidiana. Això supo-
sa òbviament una clara desmitificació de la ciència, en el sentit que molts
dels arguments que acostumen a esgrimir-se per a justificar l’autoritat del
coneixement científic són força esbiaixats. Una implicació evident és,
doncs, la desacreditació de molts discursos que defensen la supremacia de la
ciència, d’acord amb les seves característiques metodològiques o racionals
especials. Molts d’aquests discursos, voldríem remarcar-ho, no són a càrrec
de científics sinó d’autoproclamats “portaveus de la ciència” –sovint divul-
gadors, periodistes o filòsofs.
2) Pseudociències, quasiciències i ciències socials
L’SCC també desqualifica molts dels arguments que, de vegades, es fan servir
per a desqualificar ciències marginals o “pseudociències” com ara la parapsico-
logia. L’SCC ha posat en evidència que sovint no es poden trobar diferències
metodològiques fonamentals entre les activitats de recerca en aquests domi-
nis i els considerats científics. Això no implica necessàriament la equiparació
entre ells, però l’establiment de diferències no s’ha de fer des del punt de vista
metodològic o instrumental, sinó substantiu.
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 243 Teoria del coneixement
... és potser l’autor de l’SCC
que ha tret les conseqüències
filosòfiques més profundes i
radicals. Vegeu la seva obra:
Latour (1993).
El filòsof Bruno Latour...
Erròniament, de vegades
s’interpreta l’estudi social
de la ciència com si demostrés
la contaminació de l’activitat
científica per factors externs,
com si l’eliminació d’aquests
factors ens hagués de portar
cap a una ciència millor. El que
en tot cas demostren aquests
estudis és la impossibilitat
d’establir a priori una frontera
clara entre factors interns i
externs.
Ciència contaminada
Alguns d’aquests temes
i d’altres es troben
desenvolupats amb detall
a l’últim capítol de:
Collins, H.M. i T.J. Pinch
(1996). El Golem. Lo que todos
deberían saber sobre la ciencia.
Madrid: Crítica.
Lectura recomanada