Amb tot, com dèiem, Sosa conclou:
“Sempre és possible [...] [que] ens resulti impossible d’abandonar-lo [l’escepticisme], per
semblar-nos tan evidentment cert. El que és sorprenent és que podria donar-se aquest
cas, a pesar que tampoc ens sigui possible abandonar el presumpte coneixement de la
vida diària, i a pesar també de l’obvi conflicte lògic entre l’existència d’aquest coneixe-
ment i l’escepticisme filosòfic [...]. Com és possible, però, aquesta incoherència descara-
da? No sé com és possible, però que sí que ho és no en tinc cap dubte, puix quelcom sem-
blant existeix en la meva pròpia persona [...]. No podem, però, descansar en la
incoherència lògica. Suposo que ningú rebutjarà l’esforç per superar-la, la recerca d’un
raonament que ens permeti escapar d’una situació intel·lectualment tan incòmoda.”
E. Sosa (1992, pàg. 36-37).
Com veiem, per Sosa, l’escepticisme no sols és incoherent, sinó que en
funció de la seva inevitabilitat dóna lloc a una situació epistèmica i vital
qualificable d’incoherència lògica descarada de la qual és convenient
escapar-se. Sosa, com a bon fonamentista –més endavant veurem que és
un defensor del confiabilisme–, creu que val la pena esforçar-se en la
recerca d’algun raonament que respongui a l’escepticisme i ens alliberi
d’aquesta situació escandalosa que, si més no, teorèticament deixaria el
coneixement en una situació de precarietat.
Ara bé, aquesta no és l’única possibilitat: hom podria acceptar un escepticis-
me agnòstic i, així, no viure la situació com si plantegés una incoherència
lògica descarada de la qual fos convenient escapar-se amb el concurs d’algun
argument que donés una fonamentació al coneixement.
Encara que no necessàriament, aquest escepticisme agnòstic podria ser epistè-
micament silenciós, és a dir, podria intentar un joc d’equilibris entre negar la
significació del dubte escèptic i, no obstant això, acceptar el caràcter inelimi-
nable de l’actitud escèptica, ara traslladada, però, a un terreny no discursiu.
Doncs bé, podem sospitar que una posició com aquesta animava L. Wittgens-
tein quan va escriure la seva obra Logish-Philosophishe Abhandlung de 1921
(més coneguda pel títol en llatí de les edicions en altres idiomes: Tractatus logi-
co-philosophicus). En aquesta obra podem llegir el següent:
“L’escepticisme no és irrefutable, sinó òbviament insensat, quan vol dubtar allà on no es
pot preguntar.
Perquè el dubte només pot existir on existeix una pregunta; una pregunta, només on
existeix una resposta, i aquesta, només on quelcom pot ser dit.”
L. Wittgenstein (1997, paràgraf 6.51).
Wittgenstein aquí estaria intentant dos moviments diferents. D’una banda, ens
indica que l’escepticisme –l’escepticisme ateu– és una insensatesa perquè viola
les condicions del que podem pensar, dir, dubtar, preguntar i respondre, això
és, les condicions sota les quals el llenguatge, el pensament i el coneixement
tenen sentit o significació, i que no serien altres que aquelles que fixa el caràcter
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 24 Teoria del coneixement
El confiabilisme s’exposa en l’apartat 4
d’aquest mòdul.
!
Podeu trobar la següent
traducció al català del
Tractatus:
L. Wittgenstein (1997).
Tractatus logico-
philosophicus. Barcelona:
Edicions 62.
A la imatge, Ludwing
Wittgenstein (1889-1951).
Lectura
complementària