científica pot semblar una contradictio in terminis, si entenem la retòrica com l’art
de persuadir i convèncer, és obvi que la ciència utilitza la retòrica més complexa
i poderosa que existeix. Mentre que la retòrica tradicional fa servir una quantitat
relativament petita de recursos (sovint uns quants tipus d’arguments), la retòri-
ca científica involucra un impressionant nombre d’elements.
Per a aconseguir transformar els enunciats i canviar llur grau de facticitat, els
científics mobilitzen en els seus textos dades, estadístiques, fórmules, fotogra-
fies, taules, gràfics, dibuixos, altres enunciats (mitjançant cites), altres
col·legues (mitjançant referències bibliogràfiques), institucions (en els agraï-
ments), prestigi (en el curriculum vitae adjunt), caixes negres (fets ja establerts),
aparells (en els mètodes) i diversos actors socials (en l’apartat de possibles apli-
cacions de la recerca).
L’activitat científica en general es pot entendre, de fet, com una monumental
empresa de mobilització de recursos, siguin de la mena que siguin, amb l’ob-
jectiu de produir fets sòlids. Els científics no distingeixen entre factors cogni-
tius i factors socials a l’hora de reclutar aliats per a la batalla. La retòrica tradi-
cional, per oposició al discurs científic, ha estat considerada social, perquè
introdueix factors externs com ara la passió, l’estil, les emocions, els interes-
sos, etc. Tanmateix:
“Encara que en principi soni antiintuïtiu, com més tècnica i especialitzada es torna la lite-
ratura, més ‘social’ esdevé, ja que augmenta el nombre d’associacions necessàries per a
expulsar els lectors i forçar-los a acceptar com un fet una afirmació [...]. La distinció entre
literatura tècnica i la resta no és un límit natural, és un frontera creada per la despropor-
cionada quantitat de vincles, recursos i aliats disponibles en cada cas. Aquesta literatura
[científica] no és tan difícil de llegir i analitzar perquè escapi dels lligams socials usuals,
sinó perquè és més social que els anomenats vincles socials normals.”
B. Latour. Ciencia en acción.(1992, pàg. 60-61).
4.3. L’anàlisi del discurs
Tot i que l’anàlisi del discurs científic forma part, com acabem de veure, dels
estudis de laboratori, una sèrie d’autors en el marc de l’SCC han dirigit prio-
ritàriament la seva recerca a aquest aspecte de l’activitat científica.
4.3.1. El discurs científic
Aquests autors han considerat l’anàlisi del discurs no com un recurs més en
l’estudi social de la ciència, sinó com un ineludible pas previ a qualsevol anàli-
si de la pràctica científica.
El discurs s’entén en aquest context d’una manera àmplia, com qual-
sevol mena de verbalització o document escrit produït pels científics.
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 239 Teoria del coneixement
Article científic amb documentació
gràfica.
Lliurament dels premis Nobel
La densitat de l’article científic
pot copsar-se pel nombre i
varietat de recursos mobilitzats
al voltant del text: taules, llistes
de dades, fotografies, gràfics
i referències bibliogràfiques.
La retòrica científica
Per a una introducció a
l’anàlisi dels discurs científic,
fet per dos dels seus màxims
representants, vegeu:
Mulkay, M.; Gilbert, N.
(1994). “El discurso de los
científicos como tema”.
A: Iranzo, J.M; Blanco, R.;
Gónzalez De La Fe, T.; Torres,
C.; Cotillo, A. (coord.).
Sociología de la ciencia y la
tecnología (pàg. 205-220).
Madrid: CSIC.
Lectura recomanada