2) Normes o ideologia
Una altra característica sorprenent de la controvèrsia de la generació espontà-
nia és el gran nombre de violacions de les normes de conducta científica que
vam examinar més enrere. El fet que Pasteur no faci públics els experiments
que contradiuen la seva posició –sense tenir una idea clara de la seva incorrec-
ció– sembla desobeir la norma de comunisme. La manera com es jutgen els
experiments de Pouchet, tant per part de les comissions com pel mateix Pas-
teur, no respecta ni la prescripció d’universalisme, ni la de desinterès, ni la
d’escepticisme organitzat:
“[El] complet desinterès envers la insistència de Pouchet sobre l’ortodòxia de la seva ver-
sió de la generació espontània, em porta a preguntar-me si el seu treball va ser alguna
vegada tingut en consideració abans de condemnar-lo. De molta més importància és el
fet que la poderosa Académie des Sciences reaccionés davant del tema d’una manera que
sembla, almenys en part, de caràcter polític, i no sols per nomenar comissions òbviament
parcials per a jutjar aquest assumpte, sinó també per no adonar-se de la manera curiosa-
ment superficial en què ambdues comissions portaren a terme la seva tasca.”
J. Farley; G.L. Geison “Ciencia, política y generación espontánea en la Francia del XIX: el
debate entre Pasteur y Pouchet”. A: C. Solís. Razones e intereses (1994, pàg. 245).
Si tenim en compte que parlem d’un episodi gairebé estel·lar de la història de
la ciència (amb un científic capdavanter com Pasteur) no podem considerar el
fet com una simple contingència històrica. De fet, els sociòlegs del coneixe-
ment científic i els nous historiadors de la ciència han descrit darrerament
nombrosos casos de desviacions flagrants respecte a les normes mertonianes.
A més, diferents estudis han fet notar que:
• Les normes mertonianes no semblen influir en el sistema institucional de
premis, remuneració o reconeixement de la ciència.
• Els científics fan referències escasses a les normes en les seves comunica-
cions (formals o informals). Sí que esmenten, però, les normes metodològi-
ques i teòriques específiques de les seves especialitats.
• Les normes mertonianes tenen un tarannà individualista que sembla més
adient per a la ciència del període acadèmic que per a la tecnociència
actual.
La posició actual és que les normes mertonianes no són prescripcions
institucionals de conducta. Ni determinen, ni expliquen la conducta
dels científics. Formen part més aviat d’un catàleg de recursos retòrics
per a legitimar o condemnar actuacions concretes, que els científics uti-
litzen de manera molt variada i d’acord amb els seus interessos estratè-
gics concrets. Des d’aquest punt de vista la realitat que Merton va cop-
sar s’ha d’entendre més com una estructura ideològica de la ciència que
com el vessant normatiu de la institució científica.
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 231 Teoria del coneixement
Per a una anàlisi crítica
més extensa de les normes
mertonianes vegeu:
Barnes, B.; Dolby, R.G.A.
(1994). “El ethos científico:
Un punto de vista
divergente”. A: Iranzo,
J.M; Blanco, R.; Gónzalez
De La Fe, T.; Torres, C.;
Cotillo, A. (coord.). Sociología
de la ciencia y la tecnología
(pàg. 33-52). Madrid: CSIC.
Lectura recomanada
La crítica de les normes
mertonianes des de la SCC
s’inicia amb l’article:
Mulkay, M. (1976).
“Norms and ideology in
science”. Social Science
Information, núm. 15:
637-656.
Lectura
complementària