Seguint un costum recent, podem anomenar aquestes dues modalitats
d’escepticisme escepticisme ateu i escepticisme agnòstic. I, així,
podem dir que, mentre que el primer nega el coneixement i podria ser
acusat d’autorefutació si no presenta acuradament el seu dubte, el
segon és una actitud que sols expressa desconfiança cap a certa con-
cepció del coneixement, i se la mira, diguem-ne, de reüll. L’escèptic
agnòstic, com acabem de dir, no accepta que el coneixement gaudeixi
d’una certesa absoluta o metafísica, i per això creu, s’imagina o pensa
que tot podria ser diferent. Ben mirat, l’escepticisme agnòstic es troba-
ria més a prop de l’actitud natural de descrèdit –o, si es vol, de la defi-
nició mínima d’escepticisme–, ja que no té la conseqüència escandalo-
sa d’arruïnar el nostre coneixement.
Centrem-nos ara, però, en aquesta actitud de descrèdit –en el nucli bàsic
d’escepticisme– i mirem amb més detall com és d’ineliminable o d’irrefutable.
A tall d’exemple, considerarem dos casos: el primer, propiciant una mena
d’escepticisme ateu; el segon, encabit dintre d’una estratègia que pretén
relegar els dubtes dels escèptics ateus a l’àmbit de les insensateses mancades
de significació.
E. Sosa, en un article de 1986, “La incoherencia del escepticismo”, ha intentat
demostrar que l’escepticisme en qualsevol de les seves diverses variants –l’es-
cepticisme total, el superradical i el radical– és incoherent; més tard, però, i
sense desdir-se’n, ens parla en favor del seu caràcter indefugible:
1) L’escepticisme total, d’acord amb Sosa, pretén suspendre el judici sobre
la totalitat de les nostres pretensions cognoscitives. Ara bé, com que aquesta
suspensió ha d’obeir a raons, i l’escèptic total no pot basar-se en raons, ales-
hores aquest escepticisme s’autorefuta: és pragmàticament incoherent, és a
dir, no és conseqüent amb el que defensa.
2) Al seu torn, l’escepticisme superradical afirma que sols hem d’acceptar
com a justificades aquelles pretensions cognoscitives que se circumscriuen a
allò evident per se, és a dir, a allò donat. Tanmateix, aquesta afirmació escèp-
tica no està circumscrita a allò donat, és a dir, no satisfà l’exigència que ella
mateixa estableix de ser evident, amb la qual cosa l’escepticisme incorre en
una incoherència teòrica amb si mateix.
3) Per acabar, l’escepticisme radical, exemplificat pel pirronisme, afirma
que, si una creença no és ni més ni menys raonable que la seva negació,
aleshores el més raonable serà suspendre’n el judici i no adoptar ni la cre-
ença original ni la contrària. En aquest cas, però, la incoherència serà de
caràcter vital, ja que les mateixes conductes i accions de l’escèptic pressu-
posaran l’adopció d’alguna creença com a més raonable que qualsevol
altra.
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 23 Teoria del coneixement
Podeu trobar l’article
de Sosa compilat a:
E. Sosa (1992). “La
incoherencia del
escepticismo”. Conocimiento
y virtud intelectual. Mèxic:
FCE/UNAM.
Lectura
complementària