una infusió amb una substància orgànica (llet, fenc o llevat, per exemple). El
vapor de l’ebullició expulsa l’aire del recipient i llavors el tanquem. Si no el
tornem a obrir, no hi apareixen organismes vius en forma de putrefacció (tot-
hom acceptava aquest fet). Si, en canvi, deixem que l’aire penetri en el reci-
pient, al cap d’unes hores o dies es produirà putrefacció. La qüestió era saber
si l’aparició dels animàlculs (els microorganismes) es devia al fet que l’aire
contenia una substància que permetia la generació espontània o si en realitat
transportava gèrmens vius que es reproduïen al brou.
Pasteur opinava que si l’aire introduït al recipient
fos absolutament lliure d’organismes vius, la
putrefacció no tindria lloc. Els seus oposants, pel
contrari, afirmaven que l’entrada d’aire pur seria
suficient per permetre la putrefacció del líquid. El
problema era que en el segle XIX determinar quan
una substància era estèril o no, no era quelcom tan
fàcil com ara ens pot semblar.
Tothom acceptava que un líquid bullit no podia
allotjar cap forma de vida. Però el que no estava clar
era si l’ebullició destruïa només els organismes vius o
potser també la “força vegetativa de la matèria” necessària per a generar la vida.
Les tècniques de microscòpia de l’època no permetien observar els animàlculs
de l’aire, cosa que Pasteur va intentar sense èxit. L’estratègia havia de ser doncs
purificar al màxim l’aire que es deixava entrar en els recipients. L’aire es feia
passar per substàncies altament corrosives com ara sosa càustica o àcid sulfú-
ric; es podia escalfar a temperatures molt elevades o es podia filtrar amb cotó
fluix. Els resultats, però, d’aquestes proves no eren concloents.
Pasteur va fer servir un altre mètode per purificar l’aire: un matràs amb coll de cigne de
manera que la pols i els microorganismes de l’aire es dipositessin a la corba de coll. La
putrefacció, però, continuava fent acte de presència en molts casos.
Tot i que en la majoria dels casos l’aire purificat no causava la putrefac-
ció de la infusió, es produïa un nombre suficient de vegades com per a
mantenir viva la hipòtesi de la generació espontània. D’altra banda, en
la resta de casos sempre es podia pensar que el tractament tan extrem de
l’aire havia destruït un component essencial per a la vida.
Un dels més famosos defensors de la generació espontània va ser un metge de
Rouen anomenat Félix-Archimède Pouchet. En els seus experiments feia
servir una infusió de fenc i l’aire que introduïa era filtrat per mercuri i produït
per una reacció química o bé escalfat. Invariablement les infusions prepara-
des d’aquesta manera acabaven amb putrefacció. Pouchet considerava demos-
trada l’existència de la generació espontània.
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 226 Teoria del coneixement
Sala per al tractament tèrmic de la llet.
Pasteur s’havia fet famós
pels seus estudis sobre la
fermentació del vi i la llet
i sobre les tècniques de
conservació de la llet. El procés
que avui anomenem
pasteurització és, de fet, fruit
de la seva recerca. Es tracta
d’un procés a base de canvis
sobtats de temperatura que
s’utilitza habitualment per a la
conservació de la cervesa, el vi,
la llet i els seus derivats.
Llet pasteuritzada
... de la generació espontània
van ser el naturalista Buffon
(1707-1788) i l’historiador
Jules Michelet (1798-1874).
Altres defensors
eminents...