manera o amb la mateixa intensitat, ja que el coneixement té graus. Així,

podria haver estat intenció de l’escèptic dir només “sé1(conec1) que res no es

pot conèixer2”.

Què entén l’escèptic, però, per coneixement? Aquí la nostra definició ini-

cial –coneixement és la creença vertadera adequadament justificada– ens

ajuda poc perquè deixa sense explicar què vol dir que una creença està ade-

quadament justificada. Malgrat això, podem entreveure quina és la concep-

ció que hi intervé.

Per l’escèptic, una creença estaria adequadament justificada quan quedés

exclosa la possibilitat lògica de l’error. Només en aquest cas, diria l’escèp-

tic, la creença adequadament justificada i vertadera és coneixement.

Amb altres paraules: únicament pot comptar com a coneixement allò

que no podria ser –amb necessitat lògica– d’una altra manera, és a dir,

allò que gaudís de certesa absoluta o metafísica.

Doncs bé, fent servir aquesta definició de coneixement, ara sembla que les

coses són més clares. Hi ha diverses maneres de ser escèptic:

•Uns poden afirmar que el coneixement no és possible perquè cap pretensió

cognoscitiva no podrà assolir mai aquell nivell de certesa absoluta. I aquí

caracteritzar l’actitud epistèmica de l’escèptic com un saber o com una cre-

ença no seria massa important, ja que l’escèptic no necessita saber amb cer-

tesa absoluta (saber2) que el coneixement no és possible: podem dir que ho

creu o que ho sap (sap1) com sabem quotidianament tantes coses, és a dir,

sense cap certesa metafísica.

•En segon lloc, també és possible ser escèptic simplement afirmant que el

coneixement entès com a certesa absoluta o metafísica no és possible.

Fixem-nos bé, però, en la diferència: aquí ja no es tracta de dir que el

coneixement no sigui possible, sinó que allò que no és possible és certa

concepció –mitològica– del coneixement. La intenció d’aquest escepticis-

me no és dir “res no es pot conèixer” volent dir que la física és falsa, que

res no existeix si no ho veiem i ho toquem, o que tant és creuar el carrer

amb el semàfor en color vermell com en verd. A parer seu, que la negació

de les nostres creences més acreditades no impliqui una contradicció

lògica no és un motiu per a abandonar-les o per a suspendre’n el judici.

Per contra, ara el dubte sols afecta la possibilitat de fonamentar amb cer-

tesa absoluta o metafísica aquestes creences: no pretén impugnar el

coneixement mateix, sinó una determinada concepció filosòfica sobre el

coneixement que no tenim per què acceptar. En definitiva, més aviat es

tracta d’un escepticisme de la fonamentació del coneixement que no pas

del coneixement mateix.

Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 22 Teoria del coneixement