3.2.2. Un estudi de cas: la frenologia
Una de les característiques més remarcables del Programa Fort és el gran nom-
bre d’estudis empírics de la ciència a què ha donat lloc. En un període de
temps relativament curt s’han produït estudis de cas en àrees científiques com
ara la bioquímica, la microbiologia, la neurofisiologia, la biologia cel·lular, la
matemàtica o la lògica. Aquest estudis de cas són, de fet, la millor porta d’accés
per a copsar la particularitat i l’abast de l’SCC.
A continuació tractarem un dels estudis pioners del Programa Fort. Es tracta
d’un estudi de cas sobre la frenologia desenvolupat per Steven Shapin. Farem
primer un repàs als fets fonamentals de la història.
La frenologia
A principis del segle XIX un grup de científics britànics van desenvolupar una disciplina
anomenada frenologia. Bàsicament, els frenòlegs defensaven una correspondència entre
diferents trets de la personalitat i determinades àrees del cervell humà. Pensaven que, per
exemple, una persona amb forta apetència sexual tindria la part del seu cervell associada
al desig sexual més gran del normal. Com que els frenòlegs pensaven que la forma del
crani reflectia la del cervell, l’estudi del contorn cranial podria revelar característiques
psicològiques de les persones. Tot i que actualment la frenologia pot semblar una pers-
pectiva ridícula, en el seu temps va ser considerada una forma raonable i moderna d’abor-
dar l’estudi científic de la ment, si més no, perquè partia d’una identificació materialista
entre la ment i el cervell.
Un fet interessant de l’època és que un cert nombre de polítics van adoptar la frenologia
com a base científica d’un programa de reformes socials. L’estudi del cervell podria reve-
lar les qualitats inherents de la gent i llavors es podrien planificar canvis socials per
desenvolupar-les, independentment de la classe social dels subjectes. Els polítics conser-
vadors, en canvi, es van oposar a la frenologia pel seu materialisme i pel trastorn de les
distincions classístiques que semblava potenciar. Ells van esperonar els estudis per posar
en dubte les tesis frenològiques.
Una primera estratègia de crítica científica va consistir òbviament a obrir el cervell humà i
veure si efectivament hi havia evidència d’òrgans o parts diferenciades. Un dels debats cen-
trals en aquest context va girar al voltant de l’existència de fibres en el teixit cerebral blanc.
Els frenòlegs descrivien i dibuixaven aquestes fibres en les seves obres; l’existència de fibres es
considerava evidència a favor d’una certa diferenciació funcional del cervell. Els antifrenò-
legs, en canvi, no les observaven enlloc: “quan fem una secció [de la substància blanca] en
qualsevol direcció amb un escalpel, la superfície de la secció és perfectament llisa i de color
uniforme. No hi ha cap evidència de cèl·lules, glòbuls o fibres”. Per a ells, l’aparença fibrosa
que els frenòlegs observaven era fruit de la seva forma barruera de raspar la substància blan-
ca. Per la seva banda, els frenòlegs contestaven que “gairebé mai tallem, sinó que raspem;
perquè la substància, per la seva fragilitat, no mostra la seva estructura quan es talla”.
Un dels elements més importants d’aquesta narració és que mostra dos grups
de científics que miren el mateix (substància blanca) però que veuen coses
diferents (teixit uniforme i teixit fibrós, respectivament). L’estudi de Shapin
mostra com aquesta diferència interpretativa era un reflex de la disputa socio-
política que envoltava la controvèrsia. La posició d’un científic en el debat polí-
tic determinava (causava) la seva posició en la disputa científica, i configurava
la seva apreciació de “l’evidència empírica”.
Tanmateix, el missatge d’aquest episodi no és que els factors polítics
anul·len l’actitud científica dels observadors, sinó que influeixen en la
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 217 Teoria del coneixement
Per a una anàlisi detallada
del context sociopolític
d’aquesta controvèrsia vegeu:
Shapin, S. (1994). “El
conocimiento frenológico
y la estructura social del
Edimburgo de principios
del XIX”. A: Solís, C. (ed.).
Razones e intereses (pàg. 179-
218). Barcelona: Paidós.
Lectura
complementària
... arrenca dels treballs de
Franz Josep Gall (1758-1828).
Als Països Catalans el frenòleg
més destacat va ser Marià
Cubí, que va difondre la
frenologia arreu de l’Estat
espanyol i va esperonar la
creació de moltes societats
frenològiques. Entre els
opositors a la frenologia
destacà Jaume Balmes.
La frenologia...
Marià Cubí