Altres estratègies més ambicioses topaven amb l’assumpció implícita
que la causa dels problemes, el nucli de l’activitat científica i tecnològi-
ca, tenia lloc fonamentalment amb una relativa autonomia, sinó al
marge, dels processos socials que en rebien els efectes, i consegüent-
ment no podia constituir per se objecte d’acció o reflexió política.
3.2. El Programa Fort
Al final de la dècada dels anys seixanta, un grup de sociòlegs i historiadors de
la Universitat d’Edimburg van començar a qüestionar l’asimetria del tracta-
ment sociològic tradicional de la ciència. En especial, els preocupava la limi-
tació de la sociologia de la ciència, imposada des de Merton, a l’anàlisi dels
components institucionals i organitzatius de la ciència i el supòsit previ que
el contingut tècnic de l’activitat científica –tot el relatiu a la producció i vali-
dació del coneixement– era socialment neutral i consegüentment intractable
sociològicament.
Aquests sociòlegs de l’Escola d’Edimburg –com se’ls anomena sovint–
van portar a terme un ambiciós programa de recerca sota la hipòtesi
general que el vincle entre ciència i societat era molt més estret del que
suposaven les perspectives tradicionals –tant en la sociologia com en la
filosofia i la història de la ciència– representades pel neopositivisme (o
positivisme lògic) i el racionalisme crític.
La sociologia del coneixement científic (SCC) és un clar intent de trencar
amb aquesta limitació dels estudis tradicionals i constitueix un dels primers
programes concrets de recerca que es van dibuixar enmig de l’atmosfera de
canvi que hem descrit. El grup de sociòlegs de l’Escola d’Edimburg va disse-
nyar un ambiciós i controvertit projecte que es va posar com a repte principal
l’exploració sociològica del coneixement científic amb la qual cosa va obrir la
caixa negra de la ciència a la recerca social.
El projecte va ser anomenat genèricament Programa Fort (Strong Programme) en
sociologia de la ciència. El terme fort fa referència a la voluntat de superar els
límits tradicionals de la sociologia de la ciència, concentrant els estudis empí-
rics en l’anàlisi del coneixement científic i en especial en les ciències naturals i
formals: la matemàtica, la lògica, la física, la química, la biologia i la geologia,
principalment. Aquesta voluntat venia donada per la convicció que aquestes
ciències, per oposició a les ciències humanes i socials, eren les que tradicional-
ment es consideraven més independents del factors socials o del context cultu-
ral en què es produeixen i eren, per dir-ho així, les més objectives. Constituïen,
doncs, el cas més difícil per al sociòleg del coneixement. Si es podia envestir
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 214 Teoria del coneixement
Aquest article és una narració
detallada del naixement i
de l’evolució de l’Escola
d’Edimburg. Barry Barnes,
David Bloor, David Edge,
Donald MacKenzie i Steven
Shapin són alguns dels
membres destacats:
Edge, D. (1995). “Reinven-
ting the Wheel”. A: Jasanoff,
S.; Markle, G.E.; Petersen,
J.C.; Pinch, T. (eds.).
Handbook of Science and
Technology Studies (pàg. 3-24).
Londres: Sage.
Lectura
complementària
Per a una exposició intro-
ductòria del neopositivisme i
del racionalisme crític vegeu:
Chalmers, A.F. (1987).
capítols 1, 2 i 4 de ¿Qué es esa
cosa llamada ciencia?. Madrid:
Siglo XXI.
Lectura
complementària
Edimburg
... es coneix habitualment en la
literatura especialitzada amb
l’acrònim SSK de Sociology of
scientific Knowledge.
La sociologia del
coneixement científic...