En ambdós casos es fa palès que l’explicació estàndard atribueix causes
socials a la generació de coneixement científic deficient: quan el con-
text social penetra a l’interior de l’activitat científica, genera “mons-
tres”. Les causes socials són doncs apropiades per a explicar l’origen del
coneixement erroni, però són irrellevants per retre comptes del conei-
xement que es considera vertader. Els sociòlegs només són consultats
quan les coses acaben malament. Aquesta asimetria és el que caracterit-
za el tractament sociològic clàssic de la ciència i és el que precisament
ha estat qüestionat per la darrera generació de sociòlegs i historiadors de
la ciència.
3. Sociologia del coneixement científic (I):
el Programa Fort
Aproximadament al final dels anys seixanta i principi dels setanta la imatge
tradicional de la ciència va entrar en un període de crisi manifesta. Dins el
món acadèmic, determinats estudis en el context de la filosofia i la història de
la ciència van fer trontollar la concepció estàndard del coneixement científic.
Dues contribucions van ser especialment importants en aquest sentit: la tesi
de la infradeterminació empírica de les teories científiques (també anomena-
da tesi de Duhem-Quine) i la tesi de la càrrega teòrica de l’observació (defen-
sada originalment per autors com Kuhn i Feyerabend).
La tesi de la infradeterminació empírica afirma, entre unes altres coses,
que sempre hi poden haver teories alternatives, incompatibles entre si, però
consistents amb el mateix corpus d’evidència empírica. Una conseqüència
d’aquesta tesi és que quan els científics hagin de triar entre aquestes teories,
la seva decisió no estarà determinada suficientment –estarà doncs infrade-
terminada– per les dades observacionals o experimentals. Així, no és en
principi descartable que factors no lògics, socials per exemple, hi puguin
influir.
La tesi de la càrrega teòrica de l’observació sosté que les observacions
estan impregnades de teoria, en el sentit que allò que constitueix evidència
rellevant o adequada està en part determinat pel paradigma teòric adoptat.
Dit d’una altra manera, la tria de l’evidència empírica depèn del marc teòric
que suposadament ha de ser corroborat per la mateixa evidència. Això vol
dir que les observacions no poden ser àrbitres neutrals en l’elecció entre
paradigmes alternatius que esdevenen llavors incommensurables. Com en el
cas anterior, s’obre la porta a l’influx de factors socials o culturals en el canvi
científic.
Tanmateix, la crisi de la imatge tradicional de la ciència no es va fer palesa úni-
cament al món acadèmic. Simultàniament als treballs dels especialistes, dife-
!
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 212 Teoria del coneixement
Sobre la tesi de la
infradeterminació empírica
vegeu aquest article clàssic:
Quine, W.V.O. (1962). “Dos
dogmas del empirismo”. A:
Quine, W.V.O. Desde un punto
de vista lógico (pàg. 49-82).
Barcelona: Ariel.
Lectura
complementària
Sobre la tesi de la càrrega
teòrica de l’observació vegeu:
Kuhn, T.S. (1986). La
estructura de las revoluciones
científicas. Mèxic: FCE.
Feyerabend, P. (1981).
Tratado contra el método.
Madrid: Tecnos.
Lectura
complementària