De fet, tradicionalment tant sociòlegs com filòsofs i historiadors han
pensat que la incursió de factors socials o morals en la metodologia cien-
tífica neutral és causa d’errors i daltabaixos. Els factors socials són consi-
derats elements distorsionadors per al correcte funcionament de la
ciència. La intromissió, per exemple, d’interessos econòmics o d’ideolo-
gies polítiques, faria que els científics produïssin coneixement incorrecte.
Dit d’una altra manera, tot i que la sociologia no és pertinent per a expli-
car la producció de coneixement científic vertader, sí que ens podria aju-
dar, segons aquest punt de vista, a explicar la generació del coneixement
científic fals.
Aquesta estratègia analítica ha estat anomenada molt encertadament sociolo-
gia de l’error i és una eina força utilitzada –tant en el món acadèmic com en els
mitjans de comunicació– per a explicar aquells episodis de la història de la cièn-
cia on el coneixement produït és titllat de fals o distorsionat. Veurem ara un
parell de casos històrics que exemplifiquen clarament aquest recurs explicatiu:
El cas Lysenko
Trofim Lysenko és conegut per haver defensat una teoria biològica suposadament basada
en els principis del materialisme dialèctic, segons la qual la transformació del medi causa-
va canvis hereditaris en les espècies; negava consegüentment l’existència dels gens.
L’any 1920 Stalin va encetar una campanya a la Unió Soviètica per reorganitzar la pro-
ducció agrícola. Com que molts pagesos s’hi van oposar, Stalin i els seus buròcrates van
pensar que una manera de guanyar acceptació social per al projecte seria recolzarlo amb
coneixements científics. Van decidir llavors promoure l’agrobiologia “progressista” de
Lysenko (1898-1976).
Amb el suport estatal, Lysenko va dirigir una campanya difamatòria contra la genètica
neomendeliana que va culminar el 1948, quan durant una sessió de l’Acadèmia Lenin de
les Ciències Agrícoles va anunciar el suport del Comitè Central del Partit Comunista per
condemnar la genètica “burgesa” neomendeliana. Arran d’això, la recerca i la docència
en la genètica estàndard van desaparèixer de l’URSS durant bastants anys.
La fusió freda
L’any 1989 dos científics de la Universitat de Utah (EEUU), Stan Pons i Martin
Fleischmann, van anunciar que havien produït fusió nuclear en un tub d’as-
saig, a temperatura ambient i per un procés relativament senzill. L’anunci va
ser una mena de bomba per a la comunitat científica mundial. Durant dèca-
des molts programes de recerca, finançats amb xifres astronòmiques, han
intentat sense gaire èxit controlar la fusió –el procés invers a la fissió nuclear
que té lloc a les centrals nuclears ordinàries– per a aprofitar el seu enorme
potencial energètic. En un primer moment i malgrat l’escepticisme general
entre els físics, diversos laboratoris arreu del món van replicar l’experiment i,
fins i tot, van confirmar les tesis de Pons i Fleischmann. Les crítiques –teòri-
ques i experimentals– no van trigar a aparèixer, però, i el consens actual és
que la fusió freda (com va ser batejada) no va existir mai.
L’explicació usual d’aquests dos episodis constitueix un exemple paradigmàtic
del que hem anomenat sociologia de l’error. En el primer cas, s’atribueix la
causa de l’heretgia científica de Lysenko a la contaminació ideològia que va
patir la biologia soviètica del període. En el segon, en canvi, es recorre a un
desig desmesurat de reconeixement per part dels dos químics americans, per
explicar la falta de rigor a l’hora de dissenyar i controlar els experiments.
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 211 Teoria del coneixement
Josif Stalin
... amb la intromissió de la
burocràcia stalinista en el cor
de la biologia, és un exemple
clàssic de la sociologia de
l’error.
El cas Lysenko,...
... suposadament descoberta
per Pons i Fleischmann,
augurava un futur energètic
net i barat.
La fusió freda,...
Central nuclear d’Ascó