tingir entre ideologia i coneixement vertader; totes les idees són ideologia, és a
dir, la veritat és relativa a cosmovisions específiques. Tanmateix, de la mateixa
manera que Durhheim, Mannheim no va aplicar el seu esquema al coneixe-
ment científic natural i matemàtic, l’única forma de coneixement, segons ell,
no relativa a factors socials o culturals.
En resum, els sociòlegs clàssics del coneixement, han deixat la ciència de
banda en les seves anàlisis: l’han considerada precisament l’única forma
de coneixement immune a l’influx del context social. Han defensat la tesi
que tot coneixement està determinat socialment, tret del científic. Hom
ha considerat que l’acceptació del coneixement científic depèn exclusiva-
ment de la correspondència amb la realitat que intenta descriure.
2.2. La sociologia de l’error
Si prenem en consideració simultàniament els preceptes de la sociologia de la
ciència i els de la sociologia del coneixement, la conclusió més directa que en
podem treure és que l’estudi social de la ciència ha de limitar-se forçosament a
l’anàlisi del vessant organitzatiu i institucional. Si el coneixement científic,
com a tal, és independent de factors socials, l’única tasca sociològica pertinent
és la d’observar i conceptualitzar –com ho feien Merton i els seus deixebles– les
normes socials que regeixen les relacions entre els científics.
Aquest precepte metodològic té una importància cabdal, ja que deixa el nucli
mateix de l’activitat científica (la producció i validació del coneixement) al
marge de l’anàlisi sociològica. En general, doncs, es pot afirmar que la sociolo-
gia ha optat per considerar el coneixement científic (les lleis, els experiments,
l’evidència empírica, les teories, els aparells de mesura, etc.) com una caixa
negra. S’ha suposat que el fet d’obrir aquesta caixa negra no produiria cap
guany sociològic, atès el caràcter no social del coneixement científic. En
paraules de Merton:
“Així, doncs, no considerarem els mètodes de la ciència, sinó les normes amb què se’ls
protegeix. Sens dubte, els cànons metodològics són sovint tant mitjans tècnics com obli-
gacions morals, però només ens ocuparem aquí de les últimes. Això és un assaig sobre
sociologia de la ciència, no una incursió en la metodologia.”
R.K. Merton. “Los imperativos institucionales de la ciencia”. A: Barnes, B. (ed.). Estudios
sobre sociología de la ciencia (1980, pàg. 65).
D’aquesta manera es defensa també una divisió del treball en l’estudi de la
ciència. Les normes institucionals són l’objecte de la sociologia, mentre que
la metodologia científica és una qüestió epistemològica, és a dir, patrimoni
dels filòsofs. Aquesta perspectiva, òbviament, es recolza en el supòsit que les
prescripcions tècniques i metodològiques de la ciència són moralment i social-
ment neutrals.
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 210 Teoria del coneixement
De fet la sociologia mertoniana
ha estat considerada, més que
una veritable sociologia de
la ciència, una sociologia
dels científics.
Una sociologia
dels científics
... és un terme tècnic que
fan servir els enginyers quan
analitzen un dispositiu com-
plex i només volen considerar
els inputs i els outputs, sense
aturar-se en els processos
intermedis.
Caixa negra...
Podeu ampliar informació
a l'article:
Mulkay, M. (1994). “La
visión sociológica habitual
de la ciencia”. A:.Iranzo,
J.M; Blanco, R.; Gónzalez
De La Fe, T.; Torres, C.;
Cotillo, A. (coord.). Sociología
de la ciencia y la tecnología
(pàg. 11-32). Madrid: CSIC.
Lectura
complementària