que pretén capturar el que tenen en comú totes les varietats d’escepticisme
–diguem-ne, el mínim imprescindible– i que, a més, com veurem, aïlla un
nucli bàsic d’escepticisme filosòficament resistent a la refutació i, per tant,
ineliminable.
Considerem, però, amb més detall aquests dos components de l’actitud es-
cèptica.
Pel que fa al problema de la seva possibilitat lògica, s’ha dit de vegades precisa-
ment tot el contrari, a saber, que l’escepticisme és una posició impossible; o
millor dit, que l’escepticisme s’autorefuta ja que és autocontradictori i auto-
destructiu. I la raó d’això seria que l’escèptic ha d’afirmar que sap (coneix) que
el coneixement no és possible; aleshores, però –se sol dir–, ¿la seva afirmació
no pressuposa allò que pretén negar, la possibilitat del coneixement?
Ara bé, aquest argument no resulta gaire convincent:
1) En primer lloc, tot i que l’escèptic cometés una contradicció –és a dir,
que afirmés “Sé (conec) que res no es pot conèixer”–, això no implicaria que
l’enunciat “res no es pot conèixer” fos contradictori –de fet, no ho és–. Així, la
contradicció detectada sols permet concloure que l’escèptic no pot pretendre
saber allò que pretén saber, però no permet concloure ni que l’escèptic sàpiga
alguna cosa –per exemple, que res no es pot conèixer–, ni tampoc que l’enun-
ciat “res no es pot conèixer” sigui contradictori.
La contradicció no rau en la suposició escèptica que nosaltres no coneixem
res, sinó sols en la suposició que nosaltres puguem saber això. Com acabem de
dir, no és l’afirmació “res no es pot conèixer” la que implica una contradicció,
sinó l’afirmació “sé (conec) que res no es pot conèixer”. I d’això derivaria úni-
cament la falsedat de la segona –una contradicció lògica és sempre una false-
dat necessària–, però no la de la primera. No és estrany, per tant, que la suposa-
da refutació de l’escepticisme en nom de la seva impossibilitat lògica deixi
impassible l’escèptic, i que l’escepticisme al llarg dels segles hagi tingut i tingui
una salut tan admirable.
2) En segon lloc, i paral·lelament al que acabem de dir, l’escèptic podria sim-
plement afirmar “crec (tinc la impressió, estic convençut, no puc evitar el pen-
sament...) que res no es pot conèixer”. I, amb això, ja no es plantejaria cap con-
tradicció: ‘creure que no sabem cap cosa’ és distint de ‘saber que no sabem cap
cosa’ en el sentit rellevant que el fet que no sabéssim res no impediria que
poguéssim tenir alguna creença. Ara bé, una vegada arribats a aquest punt, algú
podria dir també que l’escèptic no té per què haver comès cap contradicció en
afirmar “sé (conec) que res no es pot conèixer”, atès que les dues vegades que
aquí apareixen els termes saber o conèixer es podrien haver usat amb significa-
cions diferents: de fet, no totes les coses que sabem les sabem de la mateixa
!
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 21 Teoria del coneixement