d’aquestes variacions. És interessant distingir aquesta empresa sociolò-
gica de la tasca filosòfica que du a terme la teoria del coneixement o
epistemologia. La filosofia acostuma a investigar quins criteris ens per-
meten considerar legítimament un coneixement com a vertader.
La sociologia clàssica del coneixement intenta, doncs, conceptualitzar les cau-
ses en la variabilitat del coneixement mitjançant factors com ara la filiació
religiosa, la pertinença a una classe o grup social, el rol social o la cultura.
Molts són els tipus d’idees o coneixements que han estat analitzats pels sociò-
legs del coneixement: el dret, les religions, les idees polítiques o els gustos estè-
tics. Curiosament, però, hi ha un tipus de coneixement que no ha estat estu-
diat mai pels sociòlegs del coneixement: el coneixement científic.
Efectivament, la ciència ha estat considerada tradicionalment pels sociòlegs com
una forma de coneixement sui generis. El coneixement científic s’ha interpretat
precisament com l’única forma de coneixement que no pateix les variacions
socioculturals pròpies de la religió, la política, l’art o el dret. Els sociòlegs han
donat per suposat que la ciència no està subjecte a influències socials o culturals i
no pot ser llavors objecte d’estudi de la sociologia del coneixement. Mentre que,
per exemple, les idees del que és just, sagrat, bonic o moralment desitjable varien
segons el context social on s’emmarquen, hom pensa que l’estructura atòmica de
l’hidrogen o el metabolisme cel·lular, en canvi, han de ser iguals a tot arreu i sota
qualsevol forma d’organització política o econòmica.
Els pares de la sociologia del coneixement –que de fet són considerats també
fundadors de la mateixa sociologia– van justificar l’exclusió de la ciència en les
seves anàlisis de manera similar.
Durkheim (1858-1917), per exemple, va defensar la tesi que totes les formes de
coneixement i creença mantenen un cert isomorfisme amb les societats on es
produeixen.
Les formes de classificar objectes, per exemple, reflecteixen les classificacions
socials existents, i les idees sobre l’espai són un mirall de l’organització social i
de la base material de la societat. Tanmateix, Durkheim va descartar l’aplicació
d’aquesta tesi al coneixement científic. La ciència, segons ell, havia substituït
la religió, no sols pels canvis socials bàsics sinó per una mena d’avanç evolutiu
que la convertia en una forma de coneixement –la primera– que escapava al
context social. El coneixement científic, precisament en la mesura que és
autènticament científic, seria independent del context social.
Mannheim (1893-1947), per la seva banda, va rebre la influència de Marx
(1818-1883) i l’interès per determinar els orígens de la falsa consciència: el fet
que els obrers adoptin sovint la ideologia pròpia de la classe dominant. Mann-
heim, però, va estendre el concepte d’ideologia a totes les idees: no s’ha de dis-
!
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 209 Teoria del coneixement
Podeu ampliar informació
sobre aquest tema a:
Lamo de Espinosa, E.;
González García, J.M.;
Torres Albero, C. (1994).
La sociología del conocimiento
y de la ciencia. Madrid: Alian-
za Universidad.
Lectura
complementària
En l’origen de la sociologia
del coneixement es troba
aquesta coneguda tesi
de Karl Marx: “No es la con-
ciencia de los hombres la que
determina la realidad; por el
contrario, la realidad social es
la que determina su concien-
cia”.
Marx, K. (1970). Contribución
a la crítica de la economía
política (pàg. 37).
Marx i la sociologia
del coneixement