que suposadament es trobaria en l’origen de la investigació, un fenomen recu-
rrent de la consciència humana que pot servir d’estímul en les seves reflexions
filosòfiques. De fet, podríem dubtar fins i tot que es pugui ser filòsof sense
algunes dosis d’escepticisme.
Presència de l’escepticisme des dels inicis de la filosofia fins a Descartes
El mateixos orígens de la filosofia i l’etimologia del mot skepsis ja parlarien en favor
d’aquesta idea. D’entrada, el pensament dels presocràtics, amb la seva recerca de
l’arkhé, tenia les seves dosis de descrèdit davant del món dels sentits: encara que els
presocràtics estaven interessats fonamentalment en el problema del canvi i no van
dubtar de la possibilitat del coneixement, no foren aliens al problema de si utilitzar els
sentits o la raó era la manera correcta de conèixer la realitat.
Amb tot, fou amb els sofistes que el problema del coneixement va estar tematitzat
obertament al voltant de la distinció physis-nomos, és a dir, respecte a la qüestió de què
correspon en les nostres creences a la naturalesa i què deriva de la ment humana i del
medi social. La solució dels sofistes s’encaminà cap a l’escepticisme i el relativisme,
cosa que va tenir resposta en Sòcrates i Plató amb la recerca d’un coneixement univer-
sal i necessari.
Ara bé, les intencions de Plató i dels seus seguidors serien qualificades més tard pels
escèptics de dogmàtiques en tant que farien servir dogmes, suposades veritats acceptades
sense examen ni crítica. Així, Sext Empíric contraposava dogmàtics, acadèmics i escèp-
tics (skeptikoi): mentre que els dogmàtics (Aristòtil, epicuris i estoics) es caracteritzaven
perquè es creien en possessió de la veritat, i els acadèmics consideraven que només la
versemblança, però no la veritat, era assolible, els escèptics serien els filòsofs examina-
dors que continuen investigant*.
Ara bé, malgrat això, no és clar que el mateix escepticisme no contingui dosis de dogma-
tisme. En aquest sentit, darrere de la suspensió del judici proposada per Pirró i Sext, a cau-
sa de la impossibilitat tant del coneixement com de la versemblança, T. Calvo (1994) ha
vist l’acceptació dogmàtica de la idea que la realitat en si mateixa és indeterminada.
Igualment, segons P.H. Popkin (1983 i 1994), a l’Europa dels segles XV-XVII el pirronisme
s’hauria utilitzat com a munició en favor de posicions religioses dogmàtiques: a Itàlia, en
la defensa d’un coneixement il·luminat, mil·lenarista i antipapal (Savonarola); a França,
en favor de l’ortodòxia catòlica des del fideisme de Montaigne, i a Anglaterra i els Països
Baixos, sota la forma d’un misticisme profètic protestant (J. Mede, H. More, J. Dury, J.A.
Comenius).
Aquesta complexa situació ideològica, sens dubte, té interès per a entendre la gènesi de
la filosofia moderna: Descartes va lluitar, d’una banda, contra els escepticismes de Mon-
taigne, More, Dury i Comenius, i, de l’altra, contra el que podríem anomenar escepticisme
operacionalista i instrumentalista amb què el papa Urbà VIII pretenia impugnar el realisme
científic de Galileu i defensar la revelació i la teologia com l’última paraula sobre el conei-
xement de la realitat. A aquests escepticismes, com és ben conegut, Descartes va oposar el
concepte de certesa metafísica extret del coneixement matemàtic i basat en el seu criteri
d’evidència –la claredat i la distinció.
Ara bé, és possible distingir en l’actitud de desconfiança de l’escèptic un com-
ponent subjectiu o psicològic d’un component lògic. El primer estaria carac-
teritzat per la fascinació que pot produir-nos considerar que les coses no siguin
tal com se’ns presenten, és a dir, que puguin ser falsos els nostres coneixe-
ments més ferms. Aquesta fascinació, tanmateix, va acompanyada del fet que
en sentit lògic no seria contradictori –és a dir, no seria cap impossibilitat lògi-
ca– que les coses no siguin tal com se’ns presenten o que siguin falsos els
coneixements més acreditats de què disposem.
Així, hom podria dir que l’escepticisme és una actitud psicològica que
descansa sobre una possibilitat lògica. Aquesta seria una definició mínima
!
Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya 20 Teoria del coneixement
* skeptomai significava ‘mirar amb
cura’, i skepsz, ‘examen o
indagació’.